VERMELL SOBRE BLANC...I NEGRE

Sonen les notes. La sala fa silenci i la música omple l'ambient. Les seves mans llisquen damunt de les peces de marfil blanc i negre. Els dits les acaronen amb una delicadesa que s'impregna al so que emeten i que arriben com carícies a les oïdes dels presents. Alguns tanquen els ulls per captar amb tota plenitud aquell sentiment en clau de sol mentre el cap se'ls mou amb la cadència que dicta la melodia.
Un so atordidor esclata de forma inesperada.
I es fa silenci.
La incertesa ocupa el lloc que abans era propietat d'unes notes ara callades sobtadament.
El piano ha emmudit i el seu cos descansa inert en una posició més aviat grotesca al damunt del teclat. Gotes de vermell destaquen sobre l'ivori
Algú l'assenyala i crida. En un moment el caos s'apodera de tot. Més crits, corredisses i empentes aleatòries per fugir i no patir la mateixa sort.
La gent es mira amb desconfiança preguntant-se si el responsable es davant seu.

Vermell sobre blanc...i negre

EL COL·LECIONISTA D'ÀNIMES - 4 -

El col·leccionista d'ànimes - 4 -

La primera llum del dia comença a treure el nas amb certa dificultat. Uns núvols carregats de pluja han decidit allargar la foscor de la nit i barren el pas als raigs que insisteixen a sortir.
Es coneix la carretera i, tot i que a aquestes hores no passaran motoristes que envaeixin el carril contrari per esgarrapar uns segons en una estúpida i inventada cursa contra ningú, condueix amb precaució.
El primer cos el troba aviat. És un conill de bosc. Les potes de darrere es veuen al límit de l'asfalt mentre la resta del cos queda entre els matolls. Aparca uns metres endavant i surt del cotxe. Agafa el maletí amb les eines i la llibreta on anota les observacions.
Quan arriba al costat de la bestiola morta una sensació estranya l'envaeix. No sap que és però hi ha alguna cosa que no va bé.
Aquest neguit l'acompanya quan comença a treballar. Moviments estudiats i precisos per prendre les dades que va apuntant a la llibreta. Una descripció acurada del que veu, sense obviar cap detall, per intentar esbrinar el que li ha passat just abans de perdre la vida.
El cop ha estat mortal però no instantani. Ha aconseguit arribar al voral, deixant una línia discontinua vermella, ara d'un color més oxidat, que confirma els minuts d'agonia de l'animal.
Està més fred del que seria habitual. Aquest fet accentua les seves sospites.
Agafa el pot de vidre amb l'etiqueta adhesiva i el retolador negre. Escriu la data, l'hora, el lloc de la recollida i el nom científic de l'animal. Res més. Amb això n'hi ha prou.
Li treu la tapa i la deixa al costat del cos. Amb la mà esquerra aguanta el pot mentre que amb la dreta mou l'animal amb delicadesa per recollir el seu botí.
Que no hi és.

EL COL·LECCIONISTA D'ÀNIMES -3-

El col·leccionista d'ànimes -3-

 Sempre ha pensat que som alguna cosa més que un cos. Alguna cosa més, sí.

Recorda la primera vegada que s'ho va plantejar. Era petit i estiuejava a casa dels avis, una masia al camp. I molt a prop d'allà, una bassa, la bassa de les granotes li deien, òbviament perquè n'hi havia moltes. La pluja de la tarda, intensa, havia omplert el camí de tolls. Un dels amfibis, esperonat per l'ambient saturat d'humitat, va decidir saber que hi havia més enllà del dipòsit de formigó ple d'aigua verdosa, algues i fulles mortes i va aventurar-se pel camí, saltant de toll en toll amb tan mala fortuna que el tot terreny de l'avi va esquinçar el seu futur lluny d'allà. Encara era viva quan la va trobar al camí però la forma en què estava disposada la petita figura, a banda d'aixafada i amb les vísceres a l'aire, feien presagiar un desenllaç poc optimista per l'animal. La boca oberta va ser el que va cridar la seva atenció. Semblava com si per aquell orifici s'estigués escapolint quelcom intangible, però tan important com el conjunt de músculs i ossos recoberts per aquella pell llefiscosa, ara coberta de fang i restes de sang.
I mentre la resta dels germans feien cara de fàstic, ell mirava captivat aquella boca, via d'escapament

d'allò que, més endavant, es convertiria en la seva obsessió.

EL COL·LECCIONISTA D'ÀNIMES -2-

Localitzar-los, generar un cens, classificar-los per espècies i situar en el mapa les zones on els troba. I així cada dia. Pot semblar una feina avorrida, monòtona, mecànica, simple però no podria tenir-ne una de millor. Ell no.

Al principi li va costar descobrir-los. Si eren petits, les irregularitats de l'asfalt i les herbes del marge feien molt difícil que, des del cotxe, els pogués veure, per això només en trobava de grans. Amb el temps va aprendre a fixar-se en detalls i va desenvolupar una mena d'intuïció que li permetia saber en quin lloc es trobava un cos, gran o petit, sense ni tan sols veure'l.

El col·leccionista d'ànimes -2-

Ara és tot un ritual. Atura el cotxe procurant que no destorbi el pas dels altres vehicles. Posa els intermitents i surt mirant a banda i banda per si algú el pogués envestir i acabés convertit en un número més de la seva llista. En la seva les persones no estan incloses, però. Elles formen part d'un altre cens. Algun cop s'ha pregunta qui serà el responsable de fer-ho i si farà el mateix que fa ell.

Es dirigeix on està l'animal, no aparca mai gaire a prop, no vol pertorbar l'espai on ha perdut la vida. Abans no ho tenia en compte però ara ho considera una mostra de respecte.

Fa una descripció breu a la seva llibreta de com és el cos i quin és l'estat en el qual es troba, pren les dades necessàries, mides i temperatura. El pes ho deixa pel final, un cop ha mogut l'animal, perquè si el mou, el seu tresor es dispersa, es difon en l'ambient molt ràpidament i desapareix.

EL COL·LECCIONISTA D'ÀNIMES -1-

El col·leccionista d'ànimes -1-

Sona el despertador. És d'hora. Surt de pressa del llit. No és d'aquelles persones que els costi aixecar-se o que els agradi fer el mandrós. Una dutxa amb aigua molt calenta. Li agrada la sensació al sortir moll i trobar-se el bany ple de vapor d'aigua. I no l'importa que al mirall no es vegi res, fa temps que ha deixat de mirar-se.
Un cafè carregat. La seva amargor l'activa. Se'l beu lentament. Li agrada assaborir el temps mentre se'l pren.
Surt de casa, però comprova abans que els llums del pis estiguin apagats i la porta de la nevera tancada. Sempre ho fa. S'aixeca el coll de l'abric per protegir-se del fred. El sol trigarà encara una estona a sortir i escalfar una mica l'ambient. Engega el cotxe i s'està un minut aturat sense fer res, mirant enlloc. No recorda qui li va dir que, escalfant el motor abans de començar a circular, sobretot a l'hivern, aquest no patiria tant i tindria menys avaries. Li va fer cas i s'ha convertit en un costum a qualsevol estació de l'any. Es posa en marxa.
Li agrada conduir per la ciutat a aquestes hores quan no hi ha pràcticament ningú i encara és fosc.
Pensa en el recorregut d'avui i es pregunta quants en trobarà. Somriu en imaginar la cara que fa la gent quan els explica quina feina fa, tot i que ja no li explica a gairebé ningú. El somriure es converteix en un gest ridícul.

BUIDA

Buida

Trobo a faltar els teus braços, refugi de tots els temors.
I les teves mans, escalfor dels ara llargs hiverns.

Trobo a faltar quan em creia perduda i em miraves i em salvaves.
I la teva veu eclipsant les meves inseguretats.

Trobo a faltar els cola-cao en despertar-me al matí acompanyats del teu somriure.
I les teves trampes jugant a cartes i aquell riure contagiós perquè no sabies dissimular.

Trobo a faltar les històries d'abans d'anar a dormir,
quan encara podia dormir perquè et sabia allà, amb mi.
I qui m'eixugui les llàgrimes, em consoli i em faci riure.

Trobo a faltar tantes coses des que no hi ets.

Perquè la vida se'm va quedar buida de tu.
Buida de tot sense tu.

Buida

Buida

PENSAMIENTOS DE UNICORNIO

Pensamientos de Unicornio

Esta noche va a ser especial, pensé al salir de casa. Y allí, delante de aquel restaurante con un nombre tan curioso como "Un lugar para la fantasia" empecé a corroborar mis sensaciones.
Menú diario de deseos. Fines de semana y festivos, deseos a la carta. Imposible no entrar.
Una luz tenue iluminaba el local y una melodia te envolvia hasta hacerte sonreir. La música venia del fondo. Una hada del bosque acariciaba su harpa y un fauno hacia sonar la flauta de tal manera que era sumamente difícil resistirse a su magia.
- Cuantos? - Me susurró la voz ronca pero dulce de un enorme hombre lobo de ojos negros.
- Mi curiosidad y yo - respondí
- Mesa para dos, pues! Me acompañan?
Una vez en la mesa, el hombre lobo, que me habia enamorado con aquella mirada profunda, nos recitó:
- Esta noche tenemos Pensamientos de Unicornio con salsa de arcoiris, regado con unas lagrimas de ninfa maceradas en barrica de luna llena. De postre, sonrisas de sirena endulzadas con polvo

violeta de dríada.

Asentí mientras le guiñaba el ojo pensando que, definitivamente, iba a ser una noche muy especial.

ARA NO

Ara no

Penjada de la cadira. La pell gastada revela històries amagades. Tanmateix, els anys no han aconseguit desfer-se d'aquella olor característica de cuir.
Ressegueix les costures amb els dits. Li agrada el tacte aspre d'algunes zones i la suavitat dels records que guarda.
Fa el gest i s'atura. No s'atreveix.
I si no hi és? I si hi és però no tal com s'imaginava?
Dins la bossa hi ha la resposta a allò que fa temps que el neguiteja. Així i tot, ja no està segur de voler saber-la. És com aquell llibre que no vols que s'acabi per si el final et decep.
No. Decideix que ara no és el moment. Agafa les claus i surt pensant que en tornar serà el moment de fer-ho.
Sap, però, que mai no ho serà. Quantes vegades ha repetit el mateix? Quant de temps fa que la bossa està penjada de la cadira?

TERRONETS DE SUCRE I CAFÈ

Terronets de sucre i cafè

Remena lentament el cafè. Sol, ben carregat i amb un terronet de sucre. Li agrada aquest lloc perquè és dels pocs que encara serveixen el sucre en terronets.

El submergeix i observa com el líquid va pujant i enfosquint el munt de calories de forma cúbica fins que se li desfà als dits.

Després deixa la cullereta al plat i assaboreix a poc a poc la infusió amargament dolça, no sense abans impregnar-se de l'aroma intens que desprèn.

És el seu moment. En cap altre del dia se sent tan relaxat. Aconsegueix treure's del cap preocupacions, frustracions i altres ons, encara que només sigui en el temps que triguen a desaparèixer els cent i poc mil·lilitres de cafè.

En sortir del bar s'adona que els murs de la catedral i els carrers que l'envolten tenen un altre color. La pluja ha fet net. Fins i tot hi ha menys gent que altres dies.

Li agrada la sensació. Somriu.

LA INCERTESA ES FA CERTESA

Silenci

Només el so de la carícia en agafar la mà

Només el so de la presència pacient

Silenci

Passat, present i futur barregen dubtes i incerteses

I emmudeixen pensaments humits de llàgrimes

Silenci

Respiració trista i cansada et superen,
inevitablement.

I és llavors quan l'esperança crida amb ràbia

I trenca el silenci, fent-lo miques

I l'amistat t'abraça i la soledat es difumina

I la incertesa es fa certesa.

Confiança absoluta
i una carícia en agafar la mà
t'acompanya i empeny amb força

plena de llum i de vida

 Amor infinit.

La incertesa es fa certesa

VELL I SOL

Vell i sol

Torra el pa en una paella vella, en una cuina de fogons més vella encara.
Es crema lleugerament els dits en agafar les llesques i posar-les al plat.
Quatre cadires al voltant de la taula de fusta. Seu sempre a la mateixa. A les altres tres fa molt de temps que ningú no hi seu.
Posa mantega al pa amb moviments pausats.
Mira al seu voltant. La casa també és vella, corrobora.
Allà tot ho és, de vell. Ell també.
S'omple la tassa de cafè.
L'olora. Li agrada l'olor de cafè acabat de fer.
L'assaboreix. Fort i sense sucre.
I pensa que fa molt que no comparteix un cafè amb ningú.
I se sent sol. Molt sol.
I espera que soni el timbre d'aquella casa vella com ell i aparegui algú que s'endugui la seva soledat...

L'ESSÈNCIA DE L'AMOR

Mans menudes que posen música a la pell.
Mirades indecises de color clar que pinten tendresa.
Carícies discretes que reciten poemes trencats.
Petons furtius que ballen enllaçant uns llavis temerosos.
Paraules que modelen el silenci amb sensibilitat suprema.
Abraçades intenses que sospiren anhels.
Dits que viatgen entregats a la teva esquena.
Pors arrelades en un present que es perden

 entre dos cossos estranys que no ho semblen.
Olors que bressolen en un instant infinit

l'essència de l'amor.

 

L'essència de l'amor

BESARTE

Besarte

Besarte al oído
besarte a gritos
besar tus silencios
besarte en silencio

Besarte suave
besarte ansioso
besarte intenso
besarte lento

Besarte añejo
besarte ahora
besarte el tiempo
besarte a tiempo

Besar tu pena
besarte rota
besarte azul
besarte mar

Besarte amargo
besarte seco
besar con miedo
besar tus miedos

Besar tu olvido
besarte frio
besar tu vacío
besarte perdido

Besarte quiero
besarte anhelo
besarte el alma
besarte al alba

Besarte en sueños
besar tus sueños
besarte un beso
besarte... 
Solo besarte

BUIDOR ABSOLUTA

Suc de pinya, llet de coco, rom i gel picat. Tot a parts iguals.
I sucre a gust per endolcir la mescla.
La combinació perfecta per emborratxar-se i oblidar.
Disposava els ingredients amb molta cura. Els barrejava sempre en el mateix ordre i s'hi fixava molt en les proporcions. De tant en tant variava la quantitat de sucre, depenent del seu estat d'ànim necessitava més o menys dolçor.
Preparar aquell còctel de color ambre clar s'havia convertit en un ritual i els seus efectes eren el refugi que li permetia tolerar millor una vida que havia esdevingut un fracàs absolut.
Bevent aconseguia no semblar el responsable d'aquella vida fracassada. El protagonista n'era un altre i ell, amb el got a la mà, ho observava tot com si fos una pel·lícula.
I quan el got es buidava, tornava a repetir el ritual: Suc de pinya, llet de coco, rom i gel picat a parts iguals. I sucre per endolcir l'amargor que l'inundava.
Així fins que s'adormia.
I quan es despertava, l'altre, aquell que protagonitzava la pel·lícula de la seva vida, havia desaparegut i només quedava ell, ressacós, amb la boca seca, amb el cap a punt d'explotar i amb una buidor absoluta.
Com la seva soledat, absoluta.

Buidor absoluta

AIGUA A LA PELL

Cel fosc que fa olor de tempesta.
Un llamp dóna el tret de sortida i
tothom corre o camina de pressa
amb gavardina i paraigües.
I jo, quieta,
mulladíssima de cap a peus,
miro encantada com plou.
Aigua a la pell
que m'acarona suaument
com feien les teves mans.
Roba enganxada al cos,
com el teu al meu fa temps.
Terra de color mullat
sota unes passes perdudes
que busquen la silueta
amb la forma i la mida exactes
de l'abraçada que somio.
No sé quants tolls d'aigua
em separen de tu.
Els compto mentre et busco
sabent-te lluny.
Tant és, la pluja m'aixopluga
i em sento protegida
sobre la pedra amarada.

Fotografia i part del text de Laura Farré Badia

L'ESPERA

La seva escalfor els sorprèn,
els envolta,
els acarona la pell,
després d'un temps que s'ha escolat entre els dits
esperant uns encontres clandestins
que no han arribat.
Primavera hivernal
I els cossos excitats i desitjosos l'un de l'altre esperen.
Massa temps perdut.

L'espera

I es busquen
amb intenció de saciar-se.
Els records afloren
i reviuen moments,
el tacte de la pell,
l'olor del cos,
la lascívia dels petons salvatges,
les paraules suaus a cau d'orella,
les carícies intencionades.
I ara,
sentint l'escalfor de l'estiu prematur,
esperen que l'altre vingui,
sabent que, probablement,
no vindrà
Però es deixen acaronar
i somien...

FRACTALS DEL MEU JO

Fractals del meu jo

Endreçar els papers i trobar els fractals del meu jo escrits de qualsevol manera.
Repeticions confuses de mi mateix plasmades en un paper.
Miscel·lània de paraules que em defineixen.
Encerts o errors, errors i encerts.
Un laberint de pensaments convulsos i el temps es descalça per caminar en blanc i negre mentre poso ordre a un caos sense remei.

DINS L'AMPOLLA

Dins l'ampolla

Li va caure.
Un so, sec i fred, sonà al tocar terra.
Va veure com es feia bocins. 
Bocins escampats arreu.
S'acabava de trencar, encara que ell feia temps que ja ho estava, de trencat.
Amb calma els va anar recollint, un a un, fins tenir-los tots.
Sortí fora, els deixà al damunt de la taula de fusta, delicadament, com si no volgués fer-los més mal, i anà a buscar fil i agulla.
Assegut allà, amb el mar davant seu, immens, recordant-li que ell no era més que una insignificant (i prescindible) part d' un tot, començà a cosir lentament cadascun dels bocins.
Cada cop que passava l'agulla, la pell de fora oferia certa resistència, però després entrava suaument. El dolor era intens, com si milions d'agulles l'estiguessin travessant a la vegada. Tot i així no es queixava.
Les següents passades les va notar menys. El cos (o el cor) s'acostuma al dolor.
I així, tranquil·lament, sense pensar en el temps, anà cosint fins tenir-lo tot unit.
I com el conte de la noia, l'agafà, recosit, i el ficà dins l'ampolla.
Així estarà bé, va pensar, així estarà protegit.
Ningú no el tornarà a trencar mai més. 
Ningú no el tornarà a fer mal mai més.

I VAS SER TU

I vas ser tu

I vas mirar-me
I no va ser el petó,

va ser la mirada
I va ser ell i va ser ella
I vas ser tu
I va ser la màgia del moment 

en el blau d'aquell esguard
Esperat després 

d'hores de paraules 

i cervesa de barril
Inesperat per impossible,

per increïble
I va ser la llum càlida 

en obrir la finestra
I va ser el petó 

i va ser la mirada
I vas ser tu

TORNARIA A ESTIMAR-TE

Vas acompanyar-me en els meus somnis
i vas ser-ne protagonista.
Tu.

Les meves carícies, suaus, tendres, càlides, plenes, van ser teves
i la teva pell el meu món.
Les meves mans, teves.

Vaig entregar-te les claus de les meves inseguretats
i confessar-te les meves pors.
Confiat, despullat, totalment obert a tu.

Van enamorar-me els teus ulls de mirada intensa
i els teus llavis incansables.
Seducció plena.

Tornaria a estimar-te

Em vaig enamorar.
I vaig esperar el mateix de tu.
Potser vaig demanar massa. Potser si.

Però ho tornaria a fer.
Tornaria a deixar-me seduir, a entregar-me,
a confiar-me, a despullar-me, a enamorar-me.

Tornaria a estimar-te...
si és que en algun moment ho he deixat de fer.

ÀNIMA

Ànima trencada

Atrapada en un cos

que no el sent.

Massa ferides sense tancar

Massa cicatrius,

massa dolor

I no te forces,

ja no

Ànima cansada

Agonitza

Suplica

perquè no pot més

Demana a crits

ja n' hi ha prou

perquè no vol

perquè és, en el fons,

ànima morta

Però cada nit

les llunes li criden

La mort es mentida

Mai no hi ha massa res

per a la immortalitat

de l'ànima

Ànima

Y AHORA SOY HIELO

Y ahora soy hielo

Y ahora soy hielo

La tristeza se apodera de mi
ahora que mis anhelos
se habían hecho realidad

El tiempo empezó de nuevo en ti.

¿Y ahora que?

Ahora tropiezo en mis miedos

Ahora me estanco en mis dudas
dudas que me invaden
dudas que no son,
dudas que son solo miedos

Y la razón se impone 

¿Razón? ¿Que razón?

Ahora me conformo
y el tiempo se para

Ahora me conformo
y el tiempo se hiela

Ahora me conformo
y no soy yo.

 
Ahora me conformo
y soy hielo

COM SI NO HI HAGUÉS DEMÀ

Com si no hi hagués demà
 
Viure l'olor de la teva pell
i abraçar la tendresa dels teus llavis.
Submergir-me en la teva veu 
i descansar en la teva mirada.
 
Com si no hi hagués demà
 
Assaborir els teus defectes 

Com si no hi hagués demà

i mostrar-te el meus a risc que em deixis.
Esborrar els teus temors 
i cantar-te els meus. 
 
Com si no hi hagués demà
 
Dibuixar-te i fer-te meva, encara que sigui en paper, 
per si algun dia no hi ets.
Agafar-te de la mà, suaument, i viatjar a l'horitzó 
malgrat no creure en utopies.
 
Com si no hi hagués demà
 
Compartir els nostres dubtes per convertir-los en certeses, 
tot i saber que no hi ha certeses.
Respectar els teus secrets 
i donar color als teus desitjos. 
 
Com si no hi hagués demà
 
Aturar el temps i tenir-te infinit 
i pensar-te al meu costat encara que no hi siguis.
Donar-me a tu per més que pugui trencar-me,
perquè somnis i realitats no sempre coincideixen.
 
Com si no hi hagués demà
 
Esperant que mai no sigui demà...
per si demà no hi ets.

PRUEBO

Pruebo el silencio

Pruebo a no verte, 

no besarte, 

no mirarte.

Que mal sabe.

¿Sabré? Me pregunto

Sé que si, 

por más amargo que sepa.

Pruebo a dejarte

Y no me lo pregunto

De eso estoy seguro

Nunca voy a dejarte 

Y nunca antes  

nunca 

había tomado tanto sentido.

M'AGRADES MOLT

M'agrades molt

T'agrada aquest moment, després de deixar-vos portar per un desig immens, d'aturar el temps per gaudir-vos, de fondre's l'un en l'altre, de sentir-vos amb passió immensa.
Amarats encara de suor, amb els cossos enllaçats i el seu cap sobre el teu pit, jugues amb el taronja dels seus rínxols suaus. Te'ls acostes a la cara i caus completament en la seva olor. Acaricies suaument aquest cos de pell pàl·lida mentre penses que t'encanta sentir-la al teu costat.
Escoltes la seva respiració que, relaxada, sembla seguir el ritme de la peça de jazz que sona de fons.
T'apropes al seu coll i el beses. La seva pell càlida acarona els teus llavis, captivats, al temps que ella alça lleugerament el cap fins oferir-te els seus.
Un petó tendre i llarg, un lleu moviment de cadera i notes l'escalfor del seu sexe, mentre les seves mans busquen el teu, ja excitat.
La respiració s'accelera, els llavis deixen pas a unes llengües amb ganes de jugar i les mans s'embriaguen del cos de l'altre.
Es posa damunt teu. Els cabells cauen sobre les espatlles pigades quan t'ofereix els pits generosos i els prens amb avidesa, resseguint amb els dits uns mugrons, amples i rosats, que et fan enfollir.
"And I think to myself what a wonderful world" sona de fons en el moment que acosta la boca a la teva orella i descobreixes que encara pots excitar-te més quan et mossega suaument l'orella.
Llavors, amb una dolçor infinita, et diu: M'agrades molt.

NO VULL NO PENSAR-TE

El temps s'atura. 

Tot s'esvaeix menys nosaltres.
I em sento viva, 

com feia temps no em sentia.
Viva en els teus braços

en els teus petons

en les teves paraules

en el teu somriure

en les teves mans.
I m'encanta pensar-te 

i m'agrada saber-te

i em costa deixar-te.
Tenir ressaca de tu.
I no vull no pensar-te. 

No vull, no.
Tan sols vull sentir-te, 

tan sols sentir-me.
Papallones.
I cada cop que escrius el meu nom em sorprèn, 

potser perquè encara no m'ho crec.
I cada cop que escric el teu nom 

sóc més conscient que no és un somni, 

que no és un record, 

que és real.
I, tot i que durant aquest temps el record ha sigut preciós, 

m'agrada saber-te així,
real

No vull no pensar-te

INSTANTS QUE SÓN TRESORS

Instants que són tresors

Respirar profundament i deixar que tot es mogui lentament, amb calma.
"Be water my friend" que deia el savi Lee i fluir.
Somriure simplement perquè, simplement, ve de gust. Així de senzill.
Sentir l'escalfor de la sorra als peus i ser-ne conscient.
Gaudir del reflex del sol en el mar i la seva força.
Trepitjar la sorra i esperar que les onades esborrin les petjades deixant passar el temps sense pressa.
Viure els pensaments caòtics que es van succeint dins teu i ordenar-los sabent-ne una tasca impossible.
Moments de tranquil·litat.
Instants que són tresors.

LLÀGRIMES SALADES PREGUNTANT PER QUÈ

Sonen les onades. Omplen tristes l'abisme.
Mirant l'horitzó, llàgrimes salades preguntant per què.
Però no hi ha resposta. O no es vol.
Un forat negre que absorbeix tota la llum i no la deixa sortir. Tant és, a la merda la física.
Per què? Per què?
Paraules que perden sentit. Carícies  que ja no escolten. Mirades que no diuen res.
I es torna a començar sense saber on es comença, com un cercle sense inici.
Per què? Per què?
Perdut entre grans de sorra i envoltat d'escuma blanca, el cel s'enfosqueix fins que la lluna fent-se plena vigila ara que ha substituït un sol apagat.
Com el desig. Un cop més.
Mans fredes, ungles castigades i llàgrimes salades preguntant per què.

Llàgrimes salades preguntant per què

MOMENTS DINS D'UNA AMPOLLA

Mirades complices i aproximacions furtives i llibres amb històries i pedres d'energia a la llum de la lluna.

Missatges a mitja nit, secrets que es despullen enmig de riures sincers i un petó de menta inesperat.

Projectes i una tela que es comença a teixir de colors sense voler.

Moments amb gust de formatge, somriures de vi blanc i l'escalfor sublim de dues pells que es desitgen.

Vidres trencats per accident, un mirador ple d'estrelles que fan sortir corrent i a tendresa d'una flor que olora per primera vegada.

Moments dins d'una ampolla

I una confiança que se segueix teixint poc a poc.

Petons que deixen empremta, sincers, tendres, suaus, intensos i dolços. Petons que no s'obliden, no. Petons prohibits i excitants.

Moments de passió incontrolable. Moments, moments i mil moments.

Por que arriba perquè no arriba i una infusió amarga curada amb abraçades eternes i llàgrimes salades d'infinita tendresa.

Un pedaç de tela que se segueix teixint sense parar.

Moments, moments i milions de moments i decepcions inesperades, paraules que no arriben, gestos que no hi són.

Ferides profundes dificils de tancar. Dolor massa injust que no es mereix.

I quan te n'adones la tela es trenca en mil pedaços...

I no pots fer més que recullir-los i intentar juntar-los. I veus que no pots, ja no. Massa tard.

Però tot i així els reculls un a un, amb cura immensa. Els fiques dolçament.en una ampolla.

Llegeixes els moments escrits i els revius.

Els meravellosos et fan somriure. Els dolorosos et fan plorar.

I sents com de dins teu hi són tots. I voldries dir moltes coses però ja no saps com.

Tanques l'ampolla i la deixes en un mar que no és un mar.

I esperes que un dia arribi a destí, si el capritxós destí vol.

BUSCANT REFUGI

Roques humides als teus peus escoltant impassibles el plor salat dels teus errors.

Un buit que se't clava com infinits ganivets esmolats. 

Buscant refugi

L'aigua agitada amb olor de tristesa s'escorre entre plecs com el temps que s'escola entre els dits sense poder-lo retenir.

Un temps que passa deixant empremta, erosionant la pell de fora,  erosionant l'ànima de dins.

Busques refugi en la soledat i l'escalfor del sol però no trobes consol enlloc.

I t'amagues i et tanques allà on et creus segur, buscant un coratge que no arriba. Ja no.

EL LLUM D'UN FAR

El llum d'un far

Va agafar la meva ma amb una naturalitat inesperada mentre el seu cos seguia els moviments acompassats del tren i va continuar amb els ulls tancats, com si aquella acció no hagués d'alterar res.
Que poc s'imaginava com n'havia d'alterat.
El contacte amb la mà, la calidesa de la pell van colpejar-me amb una força que em van desconcertar.
Quan de temps feia que ningú no m'agafava la mà? Qui va ser? Que significava aquest gest per part seva?
Mentre el meu jo més cerebral anava fent preguntes que s'acumulaven tot esperant respostes, l'altre, el més irracional, posava tots els sentits en el tacte amb la seva pell i desitjava que aquell deliciós instant no tingués límit.
I sense poder (ni voler) fer res per evitar-ho, vaig aferrar-me suaument a aquella mà com si fos el llum d'un far que estigués evitant que les roques d'aquella costa abrupta em fessin miques...

COS INERT

Cos inert

La sala era freda. La llum blanca, excessiva, es reflectia sobre les superfícies metàl·liques. I aquell silenci, dens, ho envoltava tot de manera que estar allà es feia talment insuportable.
Semblava com si la mort no volgués més companyia que la dels cossos estirats en aquell espai.
Ella era aliena a tot allò. Davant d'aquella taula allargada d'acer inoxidable el que menys importava era la temperatura, l'il·luminació o el silenci espectral.
En uns segons tot podia canviar completament.
Com en som de fràgils, va pensar. Creus que ho tens tot, que la teva vida és estable, sense incerteses, que el teu entorn és d'allò més sòlid i no t'imagines com pot ensorrar-se tot amb la facilitat d'un castell de cartes.
Allà al damunt hi havia el cos, tapat amb una manta de plàstic. Per protegir-lo de fred per si es constipa, va pensar i se li va escapar un somriure trencat, conscient que no era moment per l'humor.
Li havien demanat que l'identifiqués.
I si era ella?
El simple pensament va produir-li una punxada a l'estómac. Va notar com les cames li tremolaven i es va sentir sense forces per enfrontar-se a una situació així. Qui en pot tenir de forces en un lloc com aquest?
Una veu, que li va semblar llunyana, la va fer tornar dels seus pensaments i va entendre que, amb forces o no, havia arribat el moment.
Va assentir amb el cap mentre unes mans anònimes retiraven la manta del cos inert.

CEMENTIRI

Cementiri

A través de la finestra podia veure els morts, tots allà apilonats de forma ordenada, en els seus nínxols, un pàrquing macabre d'on ja no tornes a sortir.
Espereu-me que ja vinc, va pensar somrient i amb una tranquil·litat que podria sorprendre a qualsevol. Però feia temps que ho tenia decidit, ja havia pensat prou, valorat tot el que calia i tot era molt simple. Ell ho veia molt simple.
Volia morir. Millor dit, no volia viure. Així de senzill.
I no volia viure perquè no tenia cap motiu per fer-ho. Cap ni un. Ja havia viscut i fet tot el que volia. I res del que la gent acostuma a argumentar servia per fer-lo desistir, no tenia parella ni fills ni amics qui pogués afectar la seva absència.
I, sobretot, no tenia ganes. Llavors, per què allargar allò que no desitges? Per què continuar si no vols seguir?
Era molt fàcil d'entendre tot i que sabia que ningú no ho entendria. Però...qui ho havia d'entendre? Ningú. Ningú no el trobaria a faltar. Ningú no el ploraria. Ni tan sols ningú no estaria allà per intentar que es desdís dels seus propòsits.
Si, ho tenia clar.
Sortí al balcó d'aquell cinquè pis, es pujà a la barana i, amb el cementiri esperant la seva arribada allà al fons, tancà els ulls i es deixà caure.

NO SURT, NO ENCARA.

No surt, no encara

No surt, no encara.

I la foscor t'atrapa mentre l'esperes.
La música de les onades t'esquitxa al trencar,
o és el cant trist de sirenes imaginades?
Blanc efímer sobre negre infinit 
i unes llums minúscules es mouen lentament 
en un horitzó que ni tan sols intueixes.

No surt, no encara.

I el fred alenteix els segons i els fa eternitat. 
No importa. 
Obres l'aixeta i goteja pensaments segrestats. 
S'alliberen i omplen de tristesa el temps. 
I respires la fredor i et paralitza per dins, 
o és per fora que no et mous?
Consciència glaçada en plena nit
 que frena els estels i t'atura.

No surt, no encara.

Però segueixes esperant 
perquè confies que 
tard o d'hora et vingui a buscar.