UNA MENTIDA

 

Ho tens tot, però et sents buit

i això et pesa

La gent et supera i vols estar sol

però la soledat t'espanta

Tanques els ulls per esborrar aquest neguit

Una mentida

però els obres i és encara pitjor

I tens ganes que tot s'acabi

però el temps no avança

Vius en una obra de teatre

on representes el protagonista

però has oblidat el paper

Vols deixar la funció

enganyar el temps

fugir de la soledat

Vols omplir aquest buit

però només ets un bufó

un farsant

Un perdedor

DEMONIOS

 

Demonios

Fuera sonríes.
Dentro, todo es gris.

Fuera, un sol radiante brilla con toda su intensidad. Dentro, un cielo cubierto de nubes oscuras y una lluvia de lágrimas que te llenan de tristeza.

Fuera, conversaciones agradables e interesantes, pero que se hacen eternas porque te agota mostrar lo que no eres. Dentro, quieres irte, esfumarte, desaparecer y aumenta el deseo de estar solo, en silencio, con tus miedos, tus demonios, tu oscuridad.

No estás bien, lo sabes, pero al menos en soledad no tienes que fingir ni ocultar nada. No hace falta que sonrías por fuera porque puedes mostrar lo que hay dentro sin explicaciones.

Aunque la verdad es que tomar consciencia de la realidad duele y es aún peor.

Quieres salir de este inmenso agujero y no sabes. Te ocultas en falsas sonrisas y palabras vacías y te ahogas aún más, te hundes en un abismo que cada vez es más oscuro y profundo.

Y tus demonios se hacen más grandes.

Y tienes miedo.

ESPECTATIVES

Espectatives

No pots més.
Sabies que acabaria passant tard o d'hora.
Les mirades en creuar-vos pels passadissos van donar pas a intercanvi de frases que no deien res, però que deixaven entreveure tot.
I les frases a converses que buscaven descobrir-vos l'un a l'altre.
Dues persones que es desitgen d'amagades, jugant al joc de la seducció.
I ara que la tens al teu davant, mirant-te amb aquests ulls que et fan perdre el nord, no pots més.
T'hi acostes i els teus llavis envaeixen els seus. I sents la seva escalfor, la seva olor, el seu gust. Tal com havies imaginat.
-Però què fas? Que t'has tornat boig?
I l'escalfor, l'olor, el gust dels seus llavis desapareixen de cop.
-Ho sento. Perdona. Jo... Pensava que...
I marxes. Sense mirar enrere.
Sabies que acabaria passant tard o d'hora, sí, però no imaginaves aquest final.

Y LLOVIÓ DE PENA

Y llovió de pena

Se hizo de noche en su interior y se heló su corazón o lo que quedaba de él.
Y perdió la sonrisa, la luz de su mirada, el amor de sus caricias y las ganas de todo, incluso de vivir.
Y se sintió oxidado, gastado, obsoleto, encadenado a su pasado, hundido en una espiral de desconcierto, en un laberinto del que no sabía salir.
Miró por la ventana y llovió de pena

LUA

Es desperta. És fosc i fa fred. Obre els ulls mandrosos. Avui li costa. No vol sortir. Voldria quedar-se amagada, però està molt plena.
Una pluja de cotó fluix li cobreix la cara, la que es veu, i dissimula la seva tristesa.
Espera resignada el moment que pugui ocultar-se i fugir de tot i tothom. I sentir-se nova. Encara que només sigui per un dia. O millor dit, per una nit.

Lua

 

CLEPSIDRA

Clepsidra

El silenci era gairebé absolut.

Únicament el so constant de les gotes d'aigua, que perdia l'aixeta del lavabo, el trencaven.

A cada segon, aquelles petites esferes, deformades per l'efecte de la gravetat, xocaven contra la superfície blanca i, com una antiga clepsidra, mesuraven el temps d'aquelles interminables nits.

Vas dir-te que l'havies d'arreglar, com ho havies fet cada nit en els últims dos anys sabent que l'endemà tot continuaria igual.

Aquelles gotes, el silenci trencat, el whisky i les pastilles per dormir havien estat la teva companyia en aquelles hores de soledat i insomni.

Tan sols quan la llum del dia començava a envair l'habitació i el soroll dels cotxes ocultaven el so del degoteig de l'aigua, només llavors, el cansament guanyava la batalla i aconseguies adormir-te.

CONTIGO Y SIN TI

Contigo me sentía seguro

Sin miedo

Y podía sonreír

Siempre

Contigo me comía el mundo

A tu lado

Y lloraba de alegría

Lagrimas dulces

Contigo todo era precioso

Todo

Y los problemas

se convertían en oportunidades

Y era cierto

Todo eso pasaba

contigo

Pero te fuiste sin decir nada

¿Y ahora que?

Sin ti tengo miedo

Me ahogo

Y no hay sonrisas

Nunca.

Se acabaron

Sin ti el mundo me come

No puedo

Y también lloro

Pero lagrimas amargas

Sin ti todo es oscuro

Todo

Y no hay oportunidades

Ni las quiero

Entonces me pregunto

¿Por qué te fuiste?

O mejor

¿Por qué apareciste para dármelo todo

si un día me lo ibas a quitar?

FORCES MORTALS (1/2)

Forces mortals (1/2)

Aparta la mà d'un munt de mosques que revolotegen desordenades damunt d'un bol de fruita florida que hi ha al mig de la taula. A la pica un parell de plats per fregar. La resta de la cuina està prou endreçada.
Ho anota a la seva llibreta. Li agrada apuntar els detalls que li criden l'atenció en el moment que revisa el lloc dels fets.
Es fixa en el cos, estirat a terra, panxa amunt i amb la meitat superior dins la cuina. De cintura en avall, el cadàver creua el passadís. Les cames presenten una posició un pèl estranya, com forçada. Ho anota també.
El cabell moreno i arrissat li cobreix la cara, encara que no aconsegueix ocultar una petita taca de sang coagulada que sembla sortir de l'orella i que destaca per damunt del parquet de fusta clara.
Encara no sap quant de temps fa que és morta. L'ha trobat la senyora de la neteja aquest matí, però feia quinze dies que no venia, així que caldrà esperar l'informe forense. Alguna cosa, tot i que no sap que és, li diu que no fa gaire dies que li van prendre la vida.
La dona diu que no ha tocat res, que de seguida que l'ha vist ha trucat a la policia. Ho ha repetit un munt de vegades mentre es ventava amb uns fulls de publicitat que feia de vano improvisat per sufocar l'ensurt. Ara és a comissaria on li estan prenent declaració.
No sembla que hagin remenat res del pis. A l'estudi, l'ordinador està encès. Unes bombolles de colors es desplacen lentament per la pantalla. Es posa un guant de làtex a la mà esquerra, per no esborrar empremtes de possibles sospitosos, i mou el ratolí. Les bombolles desapareixen de cop i apareix una pàgina d'apostes en línia. La victòria d'un equip de futbol anglès, de nom difícil de pronunciar, es paga deu a un.
Al costat del teclat hi ha un parell de fulls de paper reciclat, doblegats per la meitat. Desfà el plec i veu que a la part amagada hi ha, escrit a llapis i amb una lletra que sembla de metge, el següent:
"Dinamisme: Doctrina filosòfica segons la qual la realitat material no es redueix a la massa i al moviment, sinó que admet l'existència de forces.
Quines forces m'han portat fins aquí?"

COS INERT

Cos inert

La sala era freda. La llum blanca, excessiva, es reflectia sobre les superfícies metàl·liques. I aquell silenci, dens, ho envoltava tot de manera que estar allà es feia talment insuportable.
Semblava com si la mort no volgués més companyia que la dels cossos estirats en aquell espai.
Ella era aliena a tot allò. Davant d'aquella taula allargada d'acer inoxidable el que menys importava era la temperatura, l'il·luminació o el silenci espectral.
En uns segons tot podia canviar completament.
Com en som de fràgils, va pensar. Creus que ho tens tot, que la teva vida és estable, sense incerteses, que el teu entorn és d'allò més sòlid i no t'imagines com pot ensorrar-se tot amb la facilitat d'un castell de cartes.
Allà al damunt hi havia el cos, tapat amb una manta de plàstic. Per protegir-lo de fred per si es constipa, va pensar i se li va escapar un somriure trencat, conscient que no era moment per l'humor.
Li havien demanat que l'identifiqués.
I si era ella?
El simple pensament va produir-li una punxada a l'estómac. Va notar com les cames li tremolaven i es va sentir sense forces per enfrontar-se a una situació així. Qui en pot tenir de forces en un lloc com aquest?
Una veu, que li va semblar llunyana, la va fer tornar dels seus pensaments i va entendre que, amb forces o no, havia arribat el moment.
Va assentir amb el cap mentre unes mans anònimes retiraven la manta del cos inert.

CEMENTIRI

Cementiri

A través de la finestra podia veure els morts, tots allà apilonats de forma ordenada, en els seus nínxols, un pàrquing macabre d'on ja no tornes a sortir.
Espereu-me que ja vinc, va pensar somrient i amb una tranquil·litat que podria sorprendre a qualsevol. Però feia temps que ho tenia decidit, ja havia pensat prou, valorat tot el que calia i tot era molt simple. Ell ho veia molt simple.
Volia morir. Millor dit, no volia viure. Així de senzill.
I no volia viure perquè no tenia cap motiu per fer-ho. Cap ni un. Ja havia viscut i fet tot el que volia. I res del que la gent acostuma a argumentar servia per fer-lo desistir, no tenia parella ni fills ni amics qui pogués afectar la seva absència.
I, sobretot, no tenia ganes. Llavors, per què allargar allò que no desitges? Per què continuar si no vols seguir?
Era molt fàcil d'entendre tot i que sabia que ningú no ho entendria. Però...qui ho havia d'entendre? Ningú. Ningú no el trobaria a faltar. Ningú no el ploraria. Ni tan sols ningú no estaria allà per intentar que es desdís dels seus propòsits.
Si, ho tenia clar.
Sortí al balcó d'aquell cinquè pis, es pujà a la barana i, amb el cementiri esperant la seva arribada allà al fons, tancà els ulls i es deixà caure.