EL LLUM D'UN FAR

El llum d'un far

Va agafar la meva ma amb una naturalitat inesperada mentre el seu cos seguia els moviments acompassats del tren i va continuar amb els ulls tancats, com si aquella acció no hagués d'alterar res.
Que poc s'imaginava com n'havia d'alterat.
El contacte amb la mà, la calidesa de la pell van colpejar-me amb una força que em van desconcertar.
Quan de temps feia que ningú no m'agafava la mà? Qui va ser? Que significava aquest gest per part seva?
Mentre el meu jo més cerebral anava fent preguntes que s'acumulaven tot esperant respostes, l'altre, el més irracional, posava tots els sentits en el tacte amb la seva pell i desitjava que aquell deliciós instant no tingués límit.
I sense poder (ni voler) fer res per evitar-ho, vaig aferrar-me suaument a aquella mà com si fos el llum d'un far que estigués evitant que les roques d'aquella costa abrupta em fessin miques...