CEMENTIRI

Cementiri

A través de la finestra podia veure els morts, tots allà apilonats de forma ordenada, en els seus nínxols, un pàrquing macabre d'on ja no tornes a sortir.
Espereu-me que ja vinc, va pensar somrient i amb una tranquil·litat que podria sorprendre a qualsevol. Però feia temps que ho tenia decidit, ja havia pensat prou, valorat tot el que calia i tot era molt simple. Ell ho veia molt simple.
Volia morir. Millor dit, no volia viure. Així de senzill.
I no volia viure perquè no tenia cap motiu per fer-ho. Cap ni un. Ja havia viscut i fet tot el que volia. I res del que la gent acostuma a argumentar servia per fer-lo desistir, no tenia parella ni fills ni amics qui pogués afectar la seva absència.
I, sobretot, no tenia ganes. Llavors, per què allargar allò que no desitges? Per què continuar si no vols seguir?
Era molt fàcil d'entendre tot i que sabia que ningú no ho entendria. Però...qui ho havia d'entendre? Ningú. Ningú no el trobaria a faltar. Ningú no el ploraria. Ni tan sols ningú no estaria allà per intentar que es desdís dels seus propòsits.
Si, ho tenia clar.
Sortí al balcó d'aquell cinquè pis, es pujà a la barana i, amb el cementiri esperant la seva arribada allà al fons, tancà els ulls i es deixà caure.