AIGUA A LA PELL

Cel fosc que fa olor de tempesta.
Un llamp dóna el tret de sortida i
tothom corre o camina de pressa
amb gavardina i paraigües.
I jo, quieta,
mulladíssima de cap a peus,
miro encantada com plou.
Aigua a la pell
que m'acarona suaument
com feien les teves mans.
Roba enganxada al cos,
com el teu al meu fa temps.
Terra de color mullat
sota unes passes perdudes
que busquen la silueta
amb la forma i la mida exactes
de l'abraçada que somio.
No sé quants tolls d'aigua
em separen de tu.
Els compto mentre et busco
sabent-te lluny.
Tant és, la pluja m'aixopluga
i em sento protegida
sobre la pedra amarada.

Fotografia i part del text de Laura Farré Badia