DINS L'AMPOLLA

Dins l'ampolla

Li va caure.
Un so, sec i fred, sonà al tocar terra.
Va veure com es feia bocins. 
Bocins escampats arreu.
S'acabava de trencar, encara que ell feia temps que ja ho estava, de trencat.
Amb calma els va anar recollint, un a un, fins tenir-los tots.
Sortí fora, els deixà al damunt de la taula de fusta, delicadament, com si no volgués fer-los més mal, i anà a buscar fil i agulla.
Assegut allà, amb el mar davant seu, immens, recordant-li que ell no era més que una insignificant (i prescindible) part d' un tot, començà a cosir lentament cadascun dels bocins.
Cada cop que passava l'agulla, la pell de fora oferia certa resistència, però després entrava suaument. El dolor era intens, com si milions d'agulles l'estiguessin travessant a la vegada. Tot i així no es queixava.
Les següents passades les va notar menys. El cos (o el cor) s'acostuma al dolor.
I així, tranquil·lament, sense pensar en el temps, anà cosint fins tenir-lo tot unit.
I com el conte de la noia, l'agafà, recosit, i el ficà dins l'ampolla.
Així estarà bé, va pensar, així estarà protegit.
Ningú no el tornarà a trencar mai més. 
Ningú no el tornarà a fer mal mai més.