 |
| El col·leccionista d'ànimes -3- |
Sempre ha pensat
que som alguna cosa més que un cos. Alguna cosa més, sí.
Recorda la primera
vegada que s'ho va plantejar. Era petit i estiuejava a casa dels
avis, una masia al camp. I molt a prop d'allà, una bassa, la bassa
de les granotes li deien, òbviament perquè n'hi havia moltes. La
pluja de la tarda, intensa, havia omplert el camí de tolls. Un dels
amfibis, esperonat per l'ambient saturat d'humitat, va decidir saber
que hi havia més enllà del dipòsit de formigó ple d'aigua
verdosa, algues i fulles mortes i va aventurar-se pel camí, saltant
de toll en toll amb tan mala fortuna que el tot terreny de l'avi va
esquinçar el seu futur lluny d'allà. Encara era viva quan la va
trobar al camí però la forma en què estava disposada la petita
figura, a banda d'aixafada i amb les vísceres a l'aire, feien
presagiar un desenllaç poc optimista per l'animal. La boca oberta va
ser el que va cridar la seva atenció. Semblava com si per aquell
orifici s'estigués escapolint quelcom intangible, però tan
important com el conjunt de músculs i ossos recoberts per aquella
pell llefiscosa, ara coberta de fang i restes de sang.
I mentre la resta dels germans feien cara de fàstic, ell mirava captivat aquella boca, via d'escapament
d'allò que, més endavant, es convertiria en
la seva obsessió.
I mentre la resta dels germans feien cara de fàstic, ell mirava captivat aquella boca, via d'escapament
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada