Localitzar-los,
generar un cens, classificar-los per espècies i situar en el mapa
les zones on els troba. I així cada dia. Pot semblar una feina
avorrida, monòtona, mecànica, simple però no podria tenir-ne una
de millor. Ell no.
Al principi li va
costar descobrir-los. Si eren petits, les irregularitats de l'asfalt
i les herbes del marge feien molt difícil que, des del cotxe, els
pogués veure, per això només en trobava de grans. Amb el temps va
aprendre a fixar-se en detalls i va desenvolupar una mena d'intuïció
que li permetia saber en quin lloc es trobava un cos, gran o petit,
sense ni tan sols veure'l.
 |
| El col·leccionista d'ànimes -2- |
Ara és tot un
ritual. Atura el cotxe procurant que no destorbi el pas dels altres
vehicles. Posa els intermitents i surt mirant a banda i banda per si
algú el pogués envestir i acabés convertit en un número més de
la seva llista. En la seva les persones no estan incloses, però.
Elles formen part d'un altre cens. Algun cop s'ha pregunta qui serà
el responsable de fer-ho i si farà el mateix que fa ell.
Es dirigeix on
està l'animal, no aparca mai gaire a prop, no vol pertorbar l'espai
on ha perdut la vida. Abans no ho tenia en compte però ara ho
considera una mostra de respecte.
Fa una descripció
breu a la seva llibreta de com és el cos i quin és l'estat en el
qual es troba, pren les dades necessàries, mides i temperatura. El
pes ho deixa pel final, un cop ha mogut l'animal, perquè si el mou,
el seu tresor es dispersa, es difon en l'ambient molt ràpidament i
desapareix.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada