 |
| El col·leccionista d'ànimes - 4 - |
Es coneix la carretera i, tot i que a aquestes hores no passaran motoristes que envaeixin el carril contrari per esgarrapar uns segons en una estúpida i inventada cursa contra ningú, condueix amb precaució.
El primer cos el troba aviat. És un conill de bosc. Les potes de darrere es veuen al límit de l'asfalt mentre la resta del cos queda entre els matolls. Aparca uns metres endavant i surt del cotxe. Agafa el maletí amb les eines i la llibreta on anota les observacions.
Quan arriba al costat de la bestiola morta una sensació estranya l'envaeix. No sap que és però hi ha alguna cosa que no va bé.
Aquest neguit l'acompanya quan comença a treballar. Moviments estudiats i precisos per prendre les dades que va apuntant a la llibreta. Una descripció acurada del que veu, sense obviar cap detall, per intentar esbrinar el que li ha passat just abans de perdre la vida.
El cop ha estat mortal però no instantani. Ha aconseguit arribar al voral, deixant una línia discontinua vermella, ara d'un color més oxidat, que confirma els minuts d'agonia de l'animal.
Està més fred del que seria habitual. Aquest fet accentua les seves sospites.
Agafa el pot de vidre amb l'etiqueta adhesiva i el retolador negre. Escriu la data, l'hora, el lloc de la recollida i el nom científic de l'animal. Res més. Amb això n'hi ha prou.
Li treu la tapa i la deixa al costat del cos. Amb la mà esquerra aguanta el pot mentre que amb la dreta mou l'animal amb delicadesa per recollir el seu botí.
Que no hi és.
