DEMONIOS

 

Demonios

Fuera sonríes.
Dentro, todo es gris.

Fuera, un sol radiante brilla con toda su intensidad. Dentro, un cielo cubierto de nubes oscuras y una lluvia de lágrimas que te llenan de tristeza.

Fuera, conversaciones agradables e interesantes, pero que se hacen eternas porque te agota mostrar lo que no eres. Dentro, quieres irte, esfumarte, desaparecer y aumenta el deseo de estar solo, en silencio, con tus miedos, tus demonios, tu oscuridad.

No estás bien, lo sabes, pero al menos en soledad no tienes que fingir ni ocultar nada. No hace falta que sonrías por fuera porque puedes mostrar lo que hay dentro sin explicaciones.

Aunque la verdad es que tomar consciencia de la realidad duele y es aún peor.

Quieres salir de este inmenso agujero y no sabes. Te ocultas en falsas sonrisas y palabras vacías y te ahogas aún más, te hundes en un abismo que cada vez es más oscuro y profundo.

Y tus demonios se hacen más grandes.

Y tienes miedo.

ESPECTATIVES

Espectatives

No pots més.
Sabies que acabaria passant tard o d'hora.
Les mirades en creuar-vos pels passadissos van donar pas a intercanvi de frases que no deien res, però que deixaven entreveure tot.
I les frases a converses que buscaven descobrir-vos l'un a l'altre.
Dues persones que es desitgen d'amagades, jugant al joc de la seducció.
I ara que la tens al teu davant, mirant-te amb aquests ulls que et fan perdre el nord, no pots més.
T'hi acostes i els teus llavis envaeixen els seus. I sents la seva escalfor, la seva olor, el seu gust. Tal com havies imaginat.
-Però què fas? Que t'has tornat boig?
I l'escalfor, l'olor, el gust dels seus llavis desapareixen de cop.
-Ho sento. Perdona. Jo... Pensava que...
I marxes. Sense mirar enrere.
Sabies que acabaria passant tard o d'hora, sí, però no imaginaves aquest final.

"EL FUTUR ESTÀ PER ESCRIURE"

 "El futur està per escriure". Així comença el llibre que tens entre mans. Una frase bonica, penses.
"Però, i el passat?" afegeixes al costat, amb el llapis que sempre tens a mà quan llegeixes.
Tanques el llibre i el deixes al damunt de la taula.
T'aixeques i t'hi acostes. El mires. Un somriure ple de tendresa se t'escapa sota el nas mentre el tapes amb la manta.
Avui estava més cansat del que és habitual i s'ha quedat adormit de seguida. Li ha costat arribar a la seva butaca i seure-hi. Els seus moviments són cada cop més maldestres.
Com ha envellit en poc temps, penses mentre li arregles els cabells amb suavitat.
-El meu passat -dius en veu baixa per no despertar-lo.
Li fas un petó a la galta, suaument.
-El futur? Què t'importa a tu el futur. Queda massa lluny, oi, papa?
Sense fer soroll, seus al sofà, tornes a agafar el llibre i el llapis per subratllar allò que creguis interessant.
Et fixes en la portada. La foto d'una posta de sol amb un cel vermell indicant que el dia s'acaba. Et fa gràcia i somrius de nou.
"El futur està per escriure…" I segueixes llegint.

Correcció @claumo.mo

 

El futur està per escriure

HI HAVIA UNA VEGADA...

Y LLOVIÓ DE PENA

Y llovió de pena

Se hizo de noche en su interior y se heló su corazón o lo que quedaba de él.
Y perdió la sonrisa, la luz de su mirada, el amor de sus caricias y las ganas de todo, incluso de vivir.
Y se sintió oxidado, gastado, obsoleto, encadenado a su pasado, hundido en una espiral de desconcierto, en un laberinto del que no sabía salir.
Miró por la ventana y llovió de pena

LUA

Es desperta. És fosc i fa fred. Obre els ulls mandrosos. Avui li costa. No vol sortir. Voldria quedar-se amagada, però està molt plena.
Una pluja de cotó fluix li cobreix la cara, la que es veu, i dissimula la seva tristesa.
Espera resignada el moment que pugui ocultar-se i fugir de tot i tothom. I sentir-se nova. Encara que només sigui per un dia. O millor dit, per una nit.

Lua

 

CLEPSIDRA

Clepsidra

El silenci era gairebé absolut.

Únicament el so constant de les gotes d'aigua, que perdia l'aixeta del lavabo, el trencaven.

A cada segon, aquelles petites esferes, deformades per l'efecte de la gravetat, xocaven contra la superfície blanca i, com una antiga clepsidra, mesuraven el temps d'aquelles interminables nits.

Vas dir-te que l'havies d'arreglar, com ho havies fet cada nit en els últims dos anys sabent que l'endemà tot continuaria igual.

Aquelles gotes, el silenci trencat, el whisky i les pastilles per dormir havien estat la teva companyia en aquelles hores de soledat i insomni.

Tan sols quan la llum del dia començava a envair l'habitació i el soroll dels cotxes ocultaven el so del degoteig de l'aigua, només llavors, el cansament guanyava la batalla i aconseguies adormir-te.

UN FULL EN BLANC I ONE HUNDRED MILLION COSES A DIR

Un full en blanc i one hundred million coses a dir

"You're giving me a million reasons..." de fons.

Una lluna plena amb gust de formatge il·luminant un munt de records.

Una ampolla de vi per ofegar alegries. Blanc a l'estiu i negre quan estava vermella.

Llàgrimes curades amb carícies tendres i glopets amargs.

I un milió de petons, preludi de nits màgiques i de moments sublims.

Un full en blanc i one hundred million coses a dir que no vas dir quan podies, amagat darrere la teva cuirassa.

Posar paraules als silencis i escriure que t'enyores del seu somriure i la seva olor.

"A hundred million reasons to walk away..." segueix sonant mentre tanques els ulls per sentir les seves mans un altre cop.

UN PETÓ

Esperes que marxi per dur-te les mans a la boca i resseguir els llavis amb els dits, lentament, com si així aconseguissis fixar la sensació que, minuts abans, t'han deixat els seus.

Un petó dolç, tímid al principi, més agosarat després.

I temptador, molt temptador.

Un petó que has esperat durant tot el dinar. El seu somriure i la lluentor de la seva mirada eren esperançadors però tu, com sempre, has estat molt prudent, sense atrevir-te a fer cap pas.

I ha estat en acomiadar-vos, asseguts al seu cotxe, mirant-vos de costat, amb aquell moviment còmic quan no encertes el costat de la cara en voler fer-li el petó i el teu nas xoca amb el seu i se't cauen les ulleres i rieu nerviosos.

I es fa un silenci, i un segon sembla una eternitat, i tots dos sabeu que ara ja és inevitable, i us acosteu i els vostres llavis es toquen, tímids al principi, més agosarats després.

Somrius recordant el moment i tanques els ulls.

Temptador, molt temptador. 

Un petó

EL NEGOCI

Petites. Ballant una dansa estranya en un dolç equilibri dins d'aquell líquid de color ambre.
Dues ombres s'intueixen a través.
La veu greu d'una d'elles altera l'equilibri del líquid amb la seva vibració i modifica la dansa de les esferes minúscules.
- Fixa't en les bombolles. Com més petites siguin, millor és la seva qualitat.
L'altre mou el cap assentint.
- L'ocasió s'ho mereix -. Segueix dient - Farem molts diners amb aquest tracte.
L'altre torna a assentir. Un somriure forçat se li dibuixa a la cara.
En aquell moment el so produït per l'inici dels focs artificials inunda la sala. Pel finestral obert es pot veure com il·luminen el cel fosc.
Les bombolles ballen ara al ritme de les explosions i prenen els colors dels metalls excitats que componen la pirotècnia.
- Brindem per l'èxit de la nostra col·laboració.
Aixequen les copes i el líquid ambre i les bombolles desapareixen en uns segons.
Es fa un breu silenci, trencat per una nova bateria d'explosions de colors.
El de la veu greu mira pel finestral amb un gran somriure, satisfet.
A l'altre el dubte se li dibuixa a la mirada inquieta. Li ha costat prendre la decisió. Ell no és com la resta. Sempre ha qüestionat la gent que utilitza la seva posició en benefici personal. I la seva integritat està per sobre de tot.Ara, guanyar una mica en un negoci que afavorirà tothom no es pot considerar el mateix. A més, també s'ho mereix després a tot el temps i esforç que ha dedicat, es diu a si mateix per justificar-se.
Aquests pensaments aconsegueixen calmar, o millor enganyar lleugerament l'angoixa.
S'omple la copa de nou.
- Brindem!
I mentre les bombolles tornen a desaparèixer, qualsevol ombra de dubte ho fa amb elles.

El negoci

CAMPANADES DE MORT

Campanades de mort

- Les sents?
- Són campanes, oi?
- Si, campanades de mort.
- De mort?
- Sí.
- Però, qui...?
- No ho saps? És obvi.
- Obvi? Jo? Toquen campanes de mort per mi?
- Et sorprèn? Et sents viu, tu?
- Ostres.
- Doncs per això sonen.
- I ara? Ara que? - Ara és hora de tancar els ulls i sentir com sonen.
- Les campanes?
- Si, campanades de mort!

MALEÏDA ETERNITAT

Maleïda eternitat

Amb delicadesa treus el plàstic que la cobreix per protegir-la. Així i tot, està plena de pols, fruit dels anys oblidada en aquell racó.
Centenars de records apareixen sobtadament, desordenats en el temps i concentrats en pocs segons, com si es barallessin per sortir primer davant els teus ulls.
No pots evitar pensar en aquella època. Quant de temps ha passat? Vint anys?
- Tota una eternitat!
La veu aspra que deixa anar aquestes paraules et sorprèn.
Ets gires per veure qui ha estat. No hi ha ningú.
I prens consciència.
Com si algú l'hagués distorsionat per tal d'evitar que l'identifiquis, la veu sona exhausta, abatuda, grisa. Però la reconeixes, malauradament saps de qui és.
Un somriure agre se't dibuixa a la cara i, de cop, notes el pes dels anys com una càrrega immensa sobre les espatlles.
Et recolzes a la paret mentre treus un paquet de tabac arrugat de la butxaca dels pantalons. Agafes una cigarreta i te la poses als llavis. Busques l'encenedor a l'altra butxaca. Sorprenentment avui si el duies.
L'encens i aspires amb força com si així poguessis fer desaparèixer el turment que t'aixafa. Saps que no, però la nicotina, i tota la merda que porta, actua de pressa i et relaxa.
Te la mires abans de moure-la, estudiant la manera de treure-la d'allà.
Encara no saps si funcionarà però ja t'hi veus al damunt.
I els records afloren de nou.
- Definitivament, una eternitat.
La veu rasposa fa silenci i tornes a aspirar una altra dosi de verí.
Una maleïda eternitat.

ETS FOSC

Ets fosc

- Ets fosc. - diu mentre t'acaricia els pèls del pit. Li agrada fer-ho després de follar, quan es queda estirada al teu costat amb el cap recolzat a l'espatlla.
- És que no ets clar - insisteix davant del teu silenci. La decepció es fa evident en el to de les seves paraules.
- Que vols que et digui? - Només se t'ocorre preguntar això.
- No cal que diguis res. - El to ara és més aviat irritat. S'aixeca i surt de l'habitació.
Et quedés estirat al llit mirant el sostre. T'imagines encenent una cigarreta, aspirant profundament i després deixant anar el fum fent formes a l'aire. Seria una bona escena per una pel·lícula. Un drama. Llàstima que no fumis.
Fosc. Clar. Fosc. Clar.
Les paraules ressonen en el teu cap. Et preguntes si té raó.
Amb el temps has après a ocultar-te. O potser no et ve de gust mostrar-te. Has amagat els teus sentiments. Els guardes sota una pedra, com un secret que ningú no ha de saber.
S'està vestint a l'habitació del costat. Potser hauries d'anar a buscar-la però et quedes al llit, sense moure't. Les seves paraules semblen actuar com a cadenes que et lliguen de mans i peus, encara que tampoc no hi poses gaire resistència.
Ets fosc, ets fosc, ets fosc. Segueixen ressonant, i les expulses fent formes rodones i quadrades a l'aire, ocupant tota l'habitació. - T'estimo. - t'ha dit acompanyant un petó tendre als llavis, en deixar-se caure sobre teu, just després d'haver arribat a l'orgasme.
Potser esperava un "jo també".
Però no li has dit. Quan fa que no li dius a ningú? Quan fa que no ho sents?
- Serà per això, que sóc fosc. - penses.

Treu el cap.
- Ja ens veurem. O no! - I desapareix.
Uns segons després un cop de porta precedeix un silenci absolut.
I tanques els ulls sentint ressonar la teva foscor.

ESPERANDO LLOVER

Esperando llover

Se queda dormida esperando llover.
El observa su sueño desde su sueño. Tranquilamente.
- Atrévete a venir. - Le susurra al oído.
Ella se arropa en su cojín. La tranquilidad se resquebraja en su mundo. Frunce el ceño.
- Dame la mano. - Se ofrece.
Y ella se resiste a sabiendas que cederá a su deseo porqué los sueños son así de incontrolables.
Abre los ojos lentamente. Los árboles la acechan y muere de miedo.
Y tiene frío.
Se acurruca en si misma mientras él, en medio del camino, la mira. Insiste.
- Dame la mano y ven.
Se levanta sin dejar su cojín, pausadamente.
- ¿Qué quieres? - Le pregunta.
- Lo sabes de sobras. No tengas miedo. - Y le tiende la mano.
Pero sí que lo tiene. No puede no tenerlo. No puede evitarlo.
Como tampoco puede evitar acercarse, a pesar del miedo. Algo en él la atrae.
- Por favor. - Suplica - No me hagas nada.
Y cierra los ojos mientras él le coge la mano y un frio húmedo acaricia su piel.
Empieza a llover

SILENCI I FANG ALLÀ FORA

Silenci i fred allà fora.
Unes passes s'acosten, lentes. Els peus s'arrosseguen amb esforç. Les sabates, marcades pels anys, refreguen el terra interpretant una simfonia cansada.
S'aturen davant la porta i el silenci torna a fer seu l'espai. És de fusta, pintada fa molt de temps d'un color ara impossible i coberta de pols.
Amb moviments pausats i una lleu tremolor a les mans treu una clau de ferro oxidada i la fa encaixar en el forat del pany. La gira lentament i nota com el mecanisme cedeix. La porta s'obre amb una queixa gastada.
El clic sec de l'interruptor il·lumina la sala. Respira profundament, com si volgués retenir cadascun dels moments viscuts entre aquelles quatre parets, les piles de fang i els milers de creacions, algunes de les quals ordenades a les estanteries de fusta.
Seu en un tamboret davant del torn. Agafa un tros de fang cilíndric i el deixa caure al mig del plat giratori. La gravetat el deforma per la base trencant la simetria inicial. Es mulla les mans, arrugades pel pas del temps, però encara àgils. Els dits, grans, envolten la peça quan aquesta comença a girar al ritme que marca el peu dret del vell. Moviments sincronitzats com l'engranatge d'un rellotge suís. La música de les politges i les corretges donen vida a l'argila que balla de la mà dels dits alhora que agafa forma en un moviment circular infinit i màgic.

Silenci i fang allà fora

BONIC

Bonic

Mirava la carta assegut al llit d'aquella habitació d'hotel. L'aguantava amb les dues mans com si el seu contingut peses massa per a fer-ho amb una de sola.
Dilatava el temps, pensant que així podria canviar el que sabia inevitable, mentre la foscor entrava per la finestra i s'anava instal·lant arreu, conferint un aspecte fred i sinistre al moment.
Aquella carta, que ja no esperava però que havia anhelat temps enrere, era la llum que podria desvetllar tots els interrogants que s'havien acumulat en els calaixos d'una memòria afligida els últims mesos.
Agafà aire, omplint el pit de forma ostensible, retenint la por dins durant uns segons i, mentre l'expulsava lentament, obrí el sobre amb infinita delicadesa per no trencar el paper.
Dos fulls de color blau cel, com totes les cartes que havia rebut d'ell en un passat que de cop tornava a fer-se present. Dos fulls escrits a una cara amb la seva lletra. Aquella lletra que el fascinava. Fina, estirada, on les emes es confonien amb les enes i les us. Sempre havia pensat que definia la seva personalitat, misteriosa i un punt caòtica.
Un "Bonic, ..." encapçalava la carta.
Un "bonic" escrit en paper de color blau cel i la ene estirada. Un "bonic" que va sentir a cau d'orella, amb la dolçor d'una veu que el va emocionar com tantíssimes vegades havia fet.
El "bonic" que l'havia enamorat.
No va poder contenir les llàgrimes en llegir-ho. I mentre aquestes relliscaven lentament acariciant la seva pell, l'escalfor del seu alè seduïa un coll disposat i el record de tot allò el transportà lluny d'aquella habitació d'hotel solitària.
- Un altre dia, bonic. Avui no - Va dir amb un fil de veu, un somriure als llavis i els ulls tancats com si així pogués retenir el record.
Pausadament tornà a ficar la carta dins el sobre.
I, sense obrir els ulls, s'estirà allà, al llit, amb ell, esborrant un futur ja escrit que encara no entenia.
- Un altre dia...

BON ANY, FILL

Bon any, fill

Reculls les engrunes. Les acompanyes fins al final de la taula i les deixes caure a la mà. Moviments lents, pausats.
Acabes de sopar aviat. Sopa de galets com mana la tradició familiar que diu que les festes de Nadal es passen en família.
Ho penses donant una ullada al menjador buit i la veu de la televisió de fons.
Així i tot, avui has anat a comprar pel sopar d'aquesta nit.
Era migdia i, malgrat que el sol feia estona que escalfava, el fred encara es deixava notar. Amb la bossa de tela plegada a la butxaca i el moneder amb els diners justos has sortit al carrer. El supermercat està just a cent metres però el teu ritme és lent i has trigat l'estona justa perquè l'escalfor del sol t'acaronés la cara i les mans.
Has agafat un carro sabent que no l'ompliries ni de bon tros. Un cartró de caldo, un paquet petit de galets, un sobre de pernil salat del barat, una ampolla de cava i un torró del tou perquè la dentadura ja no pot amb el dur. En passar per caixa has vist les neules d'oferta. Has mirat si en tenies prou i un somriure se t'ha dibuixat a la cara al veure que t'arribava. Has agafat una capsa.
El caixer t'ha desitjat bon any igual que passa els productes pel lector. Només ha faltat que sonés el "beep".
Treus el cava de la nevera i agafes dues copes.
Mires el rellotge i el telèfon. Abans de seure t'acostes a la finestra. Al matí la vista és espectacular, ara és fosc i només es poden veure les taques groguenques dels fanals del passeig.
Tornes a mirar el rellotge i, ara, la porta.
Esperes amb l'esperança que aquest any sí. Però la realitat no és com els anuncis.
Avui tampoc, penses resignada i obres l'ampolla. Vas a omplir l'altra copa i t'atures. 
- A la merda. La teva veu es barreja amb la de la presentadora del telenotícies i et sorprens en escoltar-la.
Omples la teva copa i te la beus d'un sol cop.
T'acostes a la porta i passes la clau. Abaixes la persiana de la finestra i apagues la tele.
Es fa silenci.
Amb la copa a una mà i l'ampolla a l'altra arrossegues els peus pel passadís en direcció al dormitori.
Quan donin les campanades ja estaràs dormint. 
- Bon any, fill. Dius amb un fil de veu.

VERMELL SOBRE BLANC...I NEGRE

Sonen les notes. La sala fa silenci i la música omple l'ambient. Les seves mans llisquen damunt de les peces de marfil blanc i negre. Els dits les acaronen amb una delicadesa que s'impregna al so que emeten i que arriben com carícies a les oïdes dels presents. Alguns tanquen els ulls per captar amb tota plenitud aquell sentiment en clau de sol mentre el cap se'ls mou amb la cadència que dicta la melodia.
Un so atordidor esclata de forma inesperada.
I es fa silenci.
La incertesa ocupa el lloc que abans era propietat d'unes notes ara callades sobtadament.
El piano ha emmudit i el seu cos descansa inert en una posició més aviat grotesca al damunt del teclat. Gotes de vermell destaquen sobre l'ivori
Algú l'assenyala i crida. En un moment el caos s'apodera de tot. Més crits, corredisses i empentes aleatòries per fugir i no patir la mateixa sort.
La gent es mira amb desconfiança preguntant-se si el responsable es davant seu.

Vermell sobre blanc...i negre

COS INERT

Cos inert

La sala era freda. La llum blanca, excessiva, es reflectia sobre les superfícies metàl·liques. I aquell silenci, dens, ho envoltava tot de manera que estar allà es feia talment insuportable.
Semblava com si la mort no volgués més companyia que la dels cossos estirats en aquell espai.
Ella era aliena a tot allò. Davant d'aquella taula allargada d'acer inoxidable el que menys importava era la temperatura, l'il·luminació o el silenci espectral.
En uns segons tot podia canviar completament.
Com en som de fràgils, va pensar. Creus que ho tens tot, que la teva vida és estable, sense incerteses, que el teu entorn és d'allò més sòlid i no t'imagines com pot ensorrar-se tot amb la facilitat d'un castell de cartes.
Allà al damunt hi havia el cos, tapat amb una manta de plàstic. Per protegir-lo de fred per si es constipa, va pensar i se li va escapar un somriure trencat, conscient que no era moment per l'humor.
Li havien demanat que l'identifiqués.
I si era ella?
El simple pensament va produir-li una punxada a l'estómac. Va notar com les cames li tremolaven i es va sentir sense forces per enfrontar-se a una situació així. Qui en pot tenir de forces en un lloc com aquest?
Una veu, que li va semblar llunyana, la va fer tornar dels seus pensaments i va entendre que, amb forces o no, havia arribat el moment.
Va assentir amb el cap mentre unes mans anònimes retiraven la manta del cos inert.

CEMENTIRI

Cementiri

A través de la finestra podia veure els morts, tots allà apilonats de forma ordenada, en els seus nínxols, un pàrquing macabre d'on ja no tornes a sortir.
Espereu-me que ja vinc, va pensar somrient i amb una tranquil·litat que podria sorprendre a qualsevol. Però feia temps que ho tenia decidit, ja havia pensat prou, valorat tot el que calia i tot era molt simple. Ell ho veia molt simple.
Volia morir. Millor dit, no volia viure. Així de senzill.
I no volia viure perquè no tenia cap motiu per fer-ho. Cap ni un. Ja havia viscut i fet tot el que volia. I res del que la gent acostuma a argumentar servia per fer-lo desistir, no tenia parella ni fills ni amics qui pogués afectar la seva absència.
I, sobretot, no tenia ganes. Llavors, per què allargar allò que no desitges? Per què continuar si no vols seguir?
Era molt fàcil d'entendre tot i que sabia que ningú no ho entendria. Però...qui ho havia d'entendre? Ningú. Ningú no el trobaria a faltar. Ningú no el ploraria. Ni tan sols ningú no estaria allà per intentar que es desdís dels seus propòsits.
Si, ho tenia clar.
Sortí al balcó d'aquell cinquè pis, es pujà a la barana i, amb el cementiri esperant la seva arribada allà al fons, tancà els ulls i es deixà caure.