 |
| Cos inert |
La sala era freda. La llum blanca, excessiva, es reflectia sobre les superfícies metàl·liques. I aquell silenci, dens, ho envoltava tot de manera que estar allà es feia talment insuportable.
Semblava com si la mort no volgués més companyia que la dels cossos estirats en aquell espai.
Ella era aliena a tot allò. Davant d'aquella taula allargada d'acer inoxidable el que menys importava era la temperatura, l'il·luminació o el silenci espectral.
En uns segons tot podia canviar completament.
Com en som de fràgils, va pensar. Creus que ho tens tot, que la teva vida és estable, sense incerteses, que el teu entorn és d'allò més sòlid i no t'imagines com pot ensorrar-se tot amb la facilitat d'un castell de cartes.
Allà al damunt hi havia el cos, tapat amb una manta de plàstic. Per protegir-lo de fred per si es constipa, va pensar i se li va escapar un somriure trencat, conscient que no era moment per l'humor.
Li havien demanat que l'identifiqués.
I si era ella?
El simple pensament va produir-li una punxada a l'estómac. Va notar com les cames li tremolaven i es va sentir sense forces per enfrontar-se a una situació així. Qui en pot tenir de forces en un lloc com aquest?
Una veu, que li va semblar llunyana, la va fer tornar dels seus pensaments i va entendre que, amb forces o no, havia arribat el moment.
Va assentir amb el cap mentre unes mans anònimes retiraven la manta del cos inert.
