VERMELL SOBRE BLANC...I NEGRE

Sonen les notes. La sala fa silenci i la música omple l'ambient. Les seves mans llisquen damunt de les peces de marfil blanc i negre. Els dits les acaronen amb una delicadesa que s'impregna al so que emeten i que arriben com carícies a les oïdes dels presents. Alguns tanquen els ulls per captar amb tota plenitud aquell sentiment en clau de sol mentre el cap se'ls mou amb la cadència que dicta la melodia.
Un so atordidor esclata de forma inesperada.
I es fa silenci.
La incertesa ocupa el lloc que abans era propietat d'unes notes ara callades sobtadament.
El piano ha emmudit i el seu cos descansa inert en una posició més aviat grotesca al damunt del teclat. Gotes de vermell destaquen sobre l'ivori
Algú l'assenyala i crida. En un moment el caos s'apodera de tot. Més crits, corredisses i empentes aleatòries per fugir i no patir la mateixa sort.
La gent es mira amb desconfiança preguntant-se si el responsable es davant seu.

Vermell sobre blanc...i negre