EL COL·LECCIONISTA D'ÀNIMES -3-

El col·leccionista d'ànimes -3-

 Sempre ha pensat que som alguna cosa més que un cos. Alguna cosa més, sí.

Recorda la primera vegada que s'ho va plantejar. Era petit i estiuejava a casa dels avis, una masia al camp. I molt a prop d'allà, una bassa, la bassa de les granotes li deien, òbviament perquè n'hi havia moltes. La pluja de la tarda, intensa, havia omplert el camí de tolls. Un dels amfibis, esperonat per l'ambient saturat d'humitat, va decidir saber que hi havia més enllà del dipòsit de formigó ple d'aigua verdosa, algues i fulles mortes i va aventurar-se pel camí, saltant de toll en toll amb tan mala fortuna que el tot terreny de l'avi va esquinçar el seu futur lluny d'allà. Encara era viva quan la va trobar al camí però la forma en què estava disposada la petita figura, a banda d'aixafada i amb les vísceres a l'aire, feien presagiar un desenllaç poc optimista per l'animal. La boca oberta va ser el que va cridar la seva atenció. Semblava com si per aquell orifici s'estigués escapolint quelcom intangible, però tan important com el conjunt de músculs i ossos recoberts per aquella pell llefiscosa, ara coberta de fang i restes de sang.
I mentre la resta dels germans feien cara de fàstic, ell mirava captivat aquella boca, via d'escapament

d'allò que, més endavant, es convertiria en la seva obsessió.

EL COL·LECCIONISTA D'ÀNIMES -2-

Localitzar-los, generar un cens, classificar-los per espècies i situar en el mapa les zones on els troba. I així cada dia. Pot semblar una feina avorrida, monòtona, mecànica, simple però no podria tenir-ne una de millor. Ell no.

Al principi li va costar descobrir-los. Si eren petits, les irregularitats de l'asfalt i les herbes del marge feien molt difícil que, des del cotxe, els pogués veure, per això només en trobava de grans. Amb el temps va aprendre a fixar-se en detalls i va desenvolupar una mena d'intuïció que li permetia saber en quin lloc es trobava un cos, gran o petit, sense ni tan sols veure'l.

El col·leccionista d'ànimes -2-

Ara és tot un ritual. Atura el cotxe procurant que no destorbi el pas dels altres vehicles. Posa els intermitents i surt mirant a banda i banda per si algú el pogués envestir i acabés convertit en un número més de la seva llista. En la seva les persones no estan incloses, però. Elles formen part d'un altre cens. Algun cop s'ha pregunta qui serà el responsable de fer-ho i si farà el mateix que fa ell.

Es dirigeix on està l'animal, no aparca mai gaire a prop, no vol pertorbar l'espai on ha perdut la vida. Abans no ho tenia en compte però ara ho considera una mostra de respecte.

Fa una descripció breu a la seva llibreta de com és el cos i quin és l'estat en el qual es troba, pren les dades necessàries, mides i temperatura. El pes ho deixa pel final, un cop ha mogut l'animal, perquè si el mou, el seu tresor es dispersa, es difon en l'ambient molt ràpidament i desapareix.

EL COL·LECCIONISTA D'ÀNIMES -1-

El col·leccionista d'ànimes -1-

Sona el despertador. És d'hora. Surt de pressa del llit. No és d'aquelles persones que els costi aixecar-se o que els agradi fer el mandrós. Una dutxa amb aigua molt calenta. Li agrada la sensació al sortir moll i trobar-se el bany ple de vapor d'aigua. I no l'importa que al mirall no es vegi res, fa temps que ha deixat de mirar-se.
Un cafè carregat. La seva amargor l'activa. Se'l beu lentament. Li agrada assaborir el temps mentre se'l pren.
Surt de casa, però comprova abans que els llums del pis estiguin apagats i la porta de la nevera tancada. Sempre ho fa. S'aixeca el coll de l'abric per protegir-se del fred. El sol trigarà encara una estona a sortir i escalfar una mica l'ambient. Engega el cotxe i s'està un minut aturat sense fer res, mirant enlloc. No recorda qui li va dir que, escalfant el motor abans de començar a circular, sobretot a l'hivern, aquest no patiria tant i tindria menys avaries. Li va fer cas i s'ha convertit en un costum a qualsevol estació de l'any. Es posa en marxa.
Li agrada conduir per la ciutat a aquestes hores quan no hi ha pràcticament ningú i encara és fosc.
Pensa en el recorregut d'avui i es pregunta quants en trobarà. Somriu en imaginar la cara que fa la gent quan els explica quina feina fa, tot i que ja no li explica a gairebé ningú. El somriure es converteix en un gest ridícul.

BUIDA

Buida

Trobo a faltar els teus braços, refugi de tots els temors.
I les teves mans, escalfor dels ara llargs hiverns.

Trobo a faltar quan em creia perduda i em miraves i em salvaves.
I la teva veu eclipsant les meves inseguretats.

Trobo a faltar els cola-cao en despertar-me al matí acompanyats del teu somriure.
I les teves trampes jugant a cartes i aquell riure contagiós perquè no sabies dissimular.

Trobo a faltar les històries d'abans d'anar a dormir,
quan encara podia dormir perquè et sabia allà, amb mi.
I qui m'eixugui les llàgrimes, em consoli i em faci riure.

Trobo a faltar tantes coses des que no hi ets.

Perquè la vida se'm va quedar buida de tu.
Buida de tot sense tu.

Buida

Buida

PENSAMIENTOS DE UNICORNIO

Pensamientos de Unicornio

Esta noche va a ser especial, pensé al salir de casa. Y allí, delante de aquel restaurante con un nombre tan curioso como "Un lugar para la fantasia" empecé a corroborar mis sensaciones.
Menú diario de deseos. Fines de semana y festivos, deseos a la carta. Imposible no entrar.
Una luz tenue iluminaba el local y una melodia te envolvia hasta hacerte sonreir. La música venia del fondo. Una hada del bosque acariciaba su harpa y un fauno hacia sonar la flauta de tal manera que era sumamente difícil resistirse a su magia.
- Cuantos? - Me susurró la voz ronca pero dulce de un enorme hombre lobo de ojos negros.
- Mi curiosidad y yo - respondí
- Mesa para dos, pues! Me acompañan?
Una vez en la mesa, el hombre lobo, que me habia enamorado con aquella mirada profunda, nos recitó:
- Esta noche tenemos Pensamientos de Unicornio con salsa de arcoiris, regado con unas lagrimas de ninfa maceradas en barrica de luna llena. De postre, sonrisas de sirena endulzadas con polvo

violeta de dríada.

Asentí mientras le guiñaba el ojo pensando que, definitivamente, iba a ser una noche muy especial.

ARA NO

Ara no

Penjada de la cadira. La pell gastada revela històries amagades. Tanmateix, els anys no han aconseguit desfer-se d'aquella olor característica de cuir.
Ressegueix les costures amb els dits. Li agrada el tacte aspre d'algunes zones i la suavitat dels records que guarda.
Fa el gest i s'atura. No s'atreveix.
I si no hi és? I si hi és però no tal com s'imaginava?
Dins la bossa hi ha la resposta a allò que fa temps que el neguiteja. Així i tot, ja no està segur de voler saber-la. És com aquell llibre que no vols que s'acabi per si el final et decep.
No. Decideix que ara no és el moment. Agafa les claus i surt pensant que en tornar serà el moment de fer-ho.
Sap, però, que mai no ho serà. Quantes vegades ha repetit el mateix? Quant de temps fa que la bossa està penjada de la cadira?

TERRONETS DE SUCRE I CAFÈ

Terronets de sucre i cafè

Remena lentament el cafè. Sol, ben carregat i amb un terronet de sucre. Li agrada aquest lloc perquè és dels pocs que encara serveixen el sucre en terronets.

El submergeix i observa com el líquid va pujant i enfosquint el munt de calories de forma cúbica fins que se li desfà als dits.

Després deixa la cullereta al plat i assaboreix a poc a poc la infusió amargament dolça, no sense abans impregnar-se de l'aroma intens que desprèn.

És el seu moment. En cap altre del dia se sent tan relaxat. Aconsegueix treure's del cap preocupacions, frustracions i altres ons, encara que només sigui en el temps que triguen a desaparèixer els cent i poc mil·lilitres de cafè.

En sortir del bar s'adona que els murs de la catedral i els carrers que l'envolten tenen un altre color. La pluja ha fet net. Fins i tot hi ha menys gent que altres dies.

Li agrada la sensació. Somriu.

LA INCERTESA ES FA CERTESA

Silenci

Només el so de la carícia en agafar la mà

Només el so de la presència pacient

Silenci

Passat, present i futur barregen dubtes i incerteses

I emmudeixen pensaments humits de llàgrimes

Silenci

Respiració trista i cansada et superen,
inevitablement.

I és llavors quan l'esperança crida amb ràbia

I trenca el silenci, fent-lo miques

I l'amistat t'abraça i la soledat es difumina

I la incertesa es fa certesa.

Confiança absoluta
i una carícia en agafar la mà
t'acompanya i empeny amb força

plena de llum i de vida

 Amor infinit.

La incertesa es fa certesa