BONIC

Bonic

Mirava la carta assegut al llit d'aquella habitació d'hotel. L'aguantava amb les dues mans com si el seu contingut peses massa per a fer-ho amb una de sola.
Dilatava el temps, pensant que així podria canviar el que sabia inevitable, mentre la foscor entrava per la finestra i s'anava instal·lant arreu, conferint un aspecte fred i sinistre al moment.
Aquella carta, que ja no esperava però que havia anhelat temps enrere, era la llum que podria desvetllar tots els interrogants que s'havien acumulat en els calaixos d'una memòria afligida els últims mesos.
Agafà aire, omplint el pit de forma ostensible, retenint la por dins durant uns segons i, mentre l'expulsava lentament, obrí el sobre amb infinita delicadesa per no trencar el paper.
Dos fulls de color blau cel, com totes les cartes que havia rebut d'ell en un passat que de cop tornava a fer-se present. Dos fulls escrits a una cara amb la seva lletra. Aquella lletra que el fascinava. Fina, estirada, on les emes es confonien amb les enes i les us. Sempre havia pensat que definia la seva personalitat, misteriosa i un punt caòtica.
Un "Bonic, ..." encapçalava la carta.
Un "bonic" escrit en paper de color blau cel i la ene estirada. Un "bonic" que va sentir a cau d'orella, amb la dolçor d'una veu que el va emocionar com tantíssimes vegades havia fet.
El "bonic" que l'havia enamorat.
No va poder contenir les llàgrimes en llegir-ho. I mentre aquestes relliscaven lentament acariciant la seva pell, l'escalfor del seu alè seduïa un coll disposat i el record de tot allò el transportà lluny d'aquella habitació d'hotel solitària.
- Un altre dia, bonic. Avui no - Va dir amb un fil de veu, un somriure als llavis i els ulls tancats com si així pogués retenir el record.
Pausadament tornà a ficar la carta dins el sobre.
I, sense obrir els ulls, s'estirà allà, al llit, amb ell, esborrant un futur ja escrit que encara no entenia.
- Un altre dia...