Espectatives
No pots més.
Sabies que acabaria passant tard o d'hora.
Les
mirades en creuar-vos pels passadissos van donar pas a intercanvi de
frases que no deien res, però que deixaven entreveure tot.
I les frases a converses que buscaven descobrir-vos l'un a l'altre.
Dues persones que es desitgen d'amagades, jugant al joc de la seducció.
I ara que la tens al teu davant, mirant-te amb aquests ulls que et fan perdre el nord, no pots més.
T'hi
acostes i els teus llavis envaeixen els seus. I sents la seva escalfor,
la seva olor, el seu gust. Tal com havies imaginat.
-Però què fas? Que t'has tornat boig?
I l'escalfor, l'olor, el gust dels seus llavis desapareixen de cop.
-Ho sento. Perdona. Jo... Pensava que...
I marxes. Sense mirar enrere.
Sabies que acabaria passant tard o d'hora, sí, però no imaginaves aquest final.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada