Unes passes s'acosten, lentes. Els peus s'arrosseguen amb esforç. Les sabates, marcades pels anys, refreguen el terra interpretant una simfonia cansada.
S'aturen davant la porta i el silenci torna a fer seu l'espai. És de fusta, pintada fa molt de temps d'un color ara impossible i coberta de pols.
Amb moviments pausats i una lleu tremolor a les mans treu una clau de ferro oxidada i la fa encaixar en el forat del pany. La gira lentament i nota com el mecanisme cedeix. La porta s'obre amb una queixa gastada.
El clic sec de l'interruptor il·lumina la sala. Respira profundament, com si volgués retenir cadascun dels moments viscuts entre aquelles quatre parets, les piles de fang i els milers de creacions, algunes de les quals ordenades a les estanteries de fusta.
Seu en un tamboret davant del torn. Agafa un tros de fang cilíndric i el deixa caure al mig del plat giratori. La gravetat el deforma per la base trencant la simetria inicial. Es mulla les mans, arrugades pel pas del temps, però encara àgils. Els dits, grans, envolten la peça quan aquesta comença a girar al ritme que marca el peu dret del vell. Moviments sincronitzats com l'engranatge d'un rellotge suís. La música de les politges i les corretges donen vida a l'argila que balla de la mà dels dits alhora que agafa forma en un moviment circular infinit i màgic.
 |
| Silenci i fang allà fora |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada