FORCES MORTALS (1/2)

Forces mortals (1/2)

Aparta la mà d'un munt de mosques que revolotegen desordenades damunt d'un bol de fruita florida que hi ha al mig de la taula. A la pica un parell de plats per fregar. La resta de la cuina està prou endreçada.
Ho anota a la seva llibreta. Li agrada apuntar els detalls que li criden l'atenció en el moment que revisa el lloc dels fets.
Es fixa en el cos, estirat a terra, panxa amunt i amb la meitat superior dins la cuina. De cintura en avall, el cadàver creua el passadís. Les cames presenten una posició un pèl estranya, com forçada. Ho anota també.
El cabell moreno i arrissat li cobreix la cara, encara que no aconsegueix ocultar una petita taca de sang coagulada que sembla sortir de l'orella i que destaca per damunt del parquet de fusta clara.
Encara no sap quant de temps fa que és morta. L'ha trobat la senyora de la neteja aquest matí, però feia quinze dies que no venia, així que caldrà esperar l'informe forense. Alguna cosa, tot i que no sap que és, li diu que no fa gaire dies que li van prendre la vida.
La dona diu que no ha tocat res, que de seguida que l'ha vist ha trucat a la policia. Ho ha repetit un munt de vegades mentre es ventava amb uns fulls de publicitat que feia de vano improvisat per sufocar l'ensurt. Ara és a comissaria on li estan prenent declaració.
No sembla que hagin remenat res del pis. A l'estudi, l'ordinador està encès. Unes bombolles de colors es desplacen lentament per la pantalla. Es posa un guant de làtex a la mà esquerra, per no esborrar empremtes de possibles sospitosos, i mou el ratolí. Les bombolles desapareixen de cop i apareix una pàgina d'apostes en línia. La victòria d'un equip de futbol anglès, de nom difícil de pronunciar, es paga deu a un.
Al costat del teclat hi ha un parell de fulls de paper reciclat, doblegats per la meitat. Desfà el plec i veu que a la part amagada hi ha, escrit a llapis i amb una lletra que sembla de metge, el següent:
"Dinamisme: Doctrina filosòfica segons la qual la realitat material no es redueix a la massa i al moviment, sinó que admet l'existència de forces.
Quines forces m'han portat fins aquí?"

UN FULL EN BLANC I ONE HUNDRED MILLION COSES A DIR

Un full en blanc i one hundred million coses a dir

"You're giving me a million reasons..." de fons.

Una lluna plena amb gust de formatge il·luminant un munt de records.

Una ampolla de vi per ofegar alegries. Blanc a l'estiu i negre quan estava vermella.

Llàgrimes curades amb carícies tendres i glopets amargs.

I un milió de petons, preludi de nits màgiques i de moments sublims.

Un full en blanc i one hundred million coses a dir que no vas dir quan podies, amagat darrere la teva cuirassa.

Posar paraules als silencis i escriure que t'enyores del seu somriure i la seva olor.

"A hundred million reasons to walk away..." segueix sonant mentre tanques els ulls per sentir les seves mans un altre cop.

UN PETÓ

Esperes que marxi per dur-te les mans a la boca i resseguir els llavis amb els dits, lentament, com si així aconseguissis fixar la sensació que, minuts abans, t'han deixat els seus.

Un petó dolç, tímid al principi, més agosarat després.

I temptador, molt temptador.

Un petó que has esperat durant tot el dinar. El seu somriure i la lluentor de la seva mirada eren esperançadors però tu, com sempre, has estat molt prudent, sense atrevir-te a fer cap pas.

I ha estat en acomiadar-vos, asseguts al seu cotxe, mirant-vos de costat, amb aquell moviment còmic quan no encertes el costat de la cara en voler fer-li el petó i el teu nas xoca amb el seu i se't cauen les ulleres i rieu nerviosos.

I es fa un silenci, i un segon sembla una eternitat, i tots dos sabeu que ara ja és inevitable, i us acosteu i els vostres llavis es toquen, tímids al principi, més agosarats després.

Somrius recordant el moment i tanques els ulls.

Temptador, molt temptador. 

Un petó

LO TENGO TODO... MENOS A TI

Lo tengo todo... menos a ti

Tengo el corazón guardado,

esperándote.

Tengo mil palabras bonitas

recogidas para susurrartelas al oído.

Tengo una caja donde acumulo las caricias

que te haré un día y todos los días siguientes.

Tengo bolsitas de te y granos de café

para prepararte el desayuno

y llevártelo a la cama los días de fiesta.

Tengo la primera luz del día

para mirarte antes de que despiertes.

Tengo amaneceres

que guardo junto a los besos de buenos días.

Tengo pedacitos de nube, una isla de canciones,

un mar de deseos y un arco iris para ti.

Tengo un paquete de pañuelos de papel

para cuando llores de pena,

porque la pena también aparece a veces.

Lo tengo todo... menos a ti.

BUSCAR-TE

Buscar-te

 Aquesta nit ens separa
el vent de tramuntana.
Com tantes d'altres.

Cruel destí.

Sents la meva brisa
volent trobar-te
a una cala amagada
entre les roques?

O ets tu,
que t'amagues de mi?

Vull que les estrelles
pintin el cel fosc
i t'expliquin històries de deus
mentre els dits se m'enreden
als teus cabells

i la lluna somriu

Però només
hi ha espurnes de llum
en aquesta negra nit
que volen trencar la foscor

No poden

Batalla perduda

Així i tot,
la meva brisa
et segueix buscant.

EL NEGOCI

Petites. Ballant una dansa estranya en un dolç equilibri dins d'aquell líquid de color ambre.
Dues ombres s'intueixen a través.
La veu greu d'una d'elles altera l'equilibri del líquid amb la seva vibració i modifica la dansa de les esferes minúscules.
- Fixa't en les bombolles. Com més petites siguin, millor és la seva qualitat.
L'altre mou el cap assentint.
- L'ocasió s'ho mereix -. Segueix dient - Farem molts diners amb aquest tracte.
L'altre torna a assentir. Un somriure forçat se li dibuixa a la cara.
En aquell moment el so produït per l'inici dels focs artificials inunda la sala. Pel finestral obert es pot veure com il·luminen el cel fosc.
Les bombolles ballen ara al ritme de les explosions i prenen els colors dels metalls excitats que componen la pirotècnia.
- Brindem per l'èxit de la nostra col·laboració.
Aixequen les copes i el líquid ambre i les bombolles desapareixen en uns segons.
Es fa un breu silenci, trencat per una nova bateria d'explosions de colors.
El de la veu greu mira pel finestral amb un gran somriure, satisfet.
A l'altre el dubte se li dibuixa a la mirada inquieta. Li ha costat prendre la decisió. Ell no és com la resta. Sempre ha qüestionat la gent que utilitza la seva posició en benefici personal. I la seva integritat està per sobre de tot.Ara, guanyar una mica en un negoci que afavorirà tothom no es pot considerar el mateix. A més, també s'ho mereix després a tot el temps i esforç que ha dedicat, es diu a si mateix per justificar-se.
Aquests pensaments aconsegueixen calmar, o millor enganyar lleugerament l'angoixa.
S'omple la copa de nou.
- Brindem!
I mentre les bombolles tornen a desaparèixer, qualsevol ombra de dubte ho fa amb elles.

El negoci

CAMPANADES DE MORT

Campanades de mort

- Les sents?
- Són campanes, oi?
- Si, campanades de mort.
- De mort?
- Sí.
- Però, qui...?
- No ho saps? És obvi.
- Obvi? Jo? Toquen campanes de mort per mi?
- Et sorprèn? Et sents viu, tu?
- Ostres.
- Doncs per això sonen.
- I ara? Ara que? - Ara és hora de tancar els ulls i sentir com sonen.
- Les campanes?
- Si, campanades de mort!

PINZELLADES DE COLORS CÀLIDS

Pinzellades de colors càlids

Obrir la finestra

i trobar un tresor. 

Pinzellades de colors càlids

vermells, taronges i grocs.
Bellesa efímera
 que sembla infinita

Un instant meravellós

ETERNITAT TURQUESA

Eternitat turquesa

Els ulls tancats
sense deixar de mirar-la
La seva calma l'embriaga
sabent-la a estones furiosa

L'escalf d'una tristesa freda
l'il·lumina
i li roba un somriure
en una contradicció infinita.

L'eternitat al seus peus
l'acarona amb delicadesa
i la brisa l'esquitxa amb timidesa
en trencar l'escuma pàl·lida.

Sorra humida caient entre els dits,
com un rellotge de pedretes
mesurant un temps imaginari
que s'escapa ineluctable

MALEÏDA ETERNITAT

Maleïda eternitat

Amb delicadesa treus el plàstic que la cobreix per protegir-la. Així i tot, està plena de pols, fruit dels anys oblidada en aquell racó.
Centenars de records apareixen sobtadament, desordenats en el temps i concentrats en pocs segons, com si es barallessin per sortir primer davant els teus ulls.
No pots evitar pensar en aquella època. Quant de temps ha passat? Vint anys?
- Tota una eternitat!
La veu aspra que deixa anar aquestes paraules et sorprèn.
Ets gires per veure qui ha estat. No hi ha ningú.
I prens consciència.
Com si algú l'hagués distorsionat per tal d'evitar que l'identifiquis, la veu sona exhausta, abatuda, grisa. Però la reconeixes, malauradament saps de qui és.
Un somriure agre se't dibuixa a la cara i, de cop, notes el pes dels anys com una càrrega immensa sobre les espatlles.
Et recolzes a la paret mentre treus un paquet de tabac arrugat de la butxaca dels pantalons. Agafes una cigarreta i te la poses als llavis. Busques l'encenedor a l'altra butxaca. Sorprenentment avui si el duies.
L'encens i aspires amb força com si així poguessis fer desaparèixer el turment que t'aixafa. Saps que no, però la nicotina, i tota la merda que porta, actua de pressa i et relaxa.
Te la mires abans de moure-la, estudiant la manera de treure-la d'allà.
Encara no saps si funcionarà però ja t'hi veus al damunt.
I els records afloren de nou.
- Definitivament, una eternitat.
La veu rasposa fa silenci i tornes a aspirar una altra dosi de verí.
Una maleïda eternitat.

ETS FOSC

Ets fosc

- Ets fosc. - diu mentre t'acaricia els pèls del pit. Li agrada fer-ho després de follar, quan es queda estirada al teu costat amb el cap recolzat a l'espatlla.
- És que no ets clar - insisteix davant del teu silenci. La decepció es fa evident en el to de les seves paraules.
- Que vols que et digui? - Només se t'ocorre preguntar això.
- No cal que diguis res. - El to ara és més aviat irritat. S'aixeca i surt de l'habitació.
Et quedés estirat al llit mirant el sostre. T'imagines encenent una cigarreta, aspirant profundament i després deixant anar el fum fent formes a l'aire. Seria una bona escena per una pel·lícula. Un drama. Llàstima que no fumis.
Fosc. Clar. Fosc. Clar.
Les paraules ressonen en el teu cap. Et preguntes si té raó.
Amb el temps has après a ocultar-te. O potser no et ve de gust mostrar-te. Has amagat els teus sentiments. Els guardes sota una pedra, com un secret que ningú no ha de saber.
S'està vestint a l'habitació del costat. Potser hauries d'anar a buscar-la però et quedes al llit, sense moure't. Les seves paraules semblen actuar com a cadenes que et lliguen de mans i peus, encara que tampoc no hi poses gaire resistència.
Ets fosc, ets fosc, ets fosc. Segueixen ressonant, i les expulses fent formes rodones i quadrades a l'aire, ocupant tota l'habitació. - T'estimo. - t'ha dit acompanyant un petó tendre als llavis, en deixar-se caure sobre teu, just després d'haver arribat a l'orgasme.
Potser esperava un "jo també".
Però no li has dit. Quan fa que no li dius a ningú? Quan fa que no ho sents?
- Serà per això, que sóc fosc. - penses.

Treu el cap.
- Ja ens veurem. O no! - I desapareix.
Uns segons després un cop de porta precedeix un silenci absolut.
I tanques els ulls sentint ressonar la teva foscor.

QUIERO

Quiero

Quiero escribirte
pero me faltan palabras
y me sobran silencios

Quiero escribirte
pero no puedo
o mejor, no me atrevo

Quiero escribirte
pero el miedo me gana
y me cierro con llave

y busco motivos
y solo encuentro engaños

Quiero escribirte
para hablarte de mi
y ni siquiera sé quien soy

Quiero escribirte
para decirte que siento
y tampoco lo sé

tal vez es que no siento

Quiero escribirte
pero no sé que decir
y entro en un bucle sin salida

Quiero escribirte
aunque quizás ya no sea necesario
porque ya esté todo dicho

sin haberte dicho nada

ACORDS AMAGATS

Acords amagats

Acords amagats
El so d'un cor cansat
marca el ritme del diapasó.
Lent.
Una pila de paraules estranyes
s'acumulen entre passes,
aquelles que han deixat empremta
en els camins cremats
L'equipatge pesa
i una ànima necessitada de calma
suavitza l'angoixa en alcohol
amb aroma d'herbes
Una bossa blava,
espectadora anònima,
observa i espera silenciosa
S'obre, quan el dia s'esgota,
per omplir-se
de restes oblidades de records
a ritme d'uns acords amagats.

ESPERANDO LLOVER

Esperando llover

Se queda dormida esperando llover.
El observa su sueño desde su sueño. Tranquilamente.
- Atrévete a venir. - Le susurra al oído.
Ella se arropa en su cojín. La tranquilidad se resquebraja en su mundo. Frunce el ceño.
- Dame la mano. - Se ofrece.
Y ella se resiste a sabiendas que cederá a su deseo porqué los sueños son así de incontrolables.
Abre los ojos lentamente. Los árboles la acechan y muere de miedo.
Y tiene frío.
Se acurruca en si misma mientras él, en medio del camino, la mira. Insiste.
- Dame la mano y ven.
Se levanta sin dejar su cojín, pausadamente.
- ¿Qué quieres? - Le pregunta.
- Lo sabes de sobras. No tengas miedo. - Y le tiende la mano.
Pero sí que lo tiene. No puede no tenerlo. No puede evitarlo.
Como tampoco puede evitar acercarse, a pesar del miedo. Algo en él la atrae.
- Por favor. - Suplica - No me hagas nada.
Y cierra los ojos mientras él le coge la mano y un frio húmedo acaricia su piel.
Empieza a llover

SILENCI I FANG ALLÀ FORA

Silenci i fred allà fora.
Unes passes s'acosten, lentes. Els peus s'arrosseguen amb esforç. Les sabates, marcades pels anys, refreguen el terra interpretant una simfonia cansada.
S'aturen davant la porta i el silenci torna a fer seu l'espai. És de fusta, pintada fa molt de temps d'un color ara impossible i coberta de pols.
Amb moviments pausats i una lleu tremolor a les mans treu una clau de ferro oxidada i la fa encaixar en el forat del pany. La gira lentament i nota com el mecanisme cedeix. La porta s'obre amb una queixa gastada.
El clic sec de l'interruptor il·lumina la sala. Respira profundament, com si volgués retenir cadascun dels moments viscuts entre aquelles quatre parets, les piles de fang i els milers de creacions, algunes de les quals ordenades a les estanteries de fusta.
Seu en un tamboret davant del torn. Agafa un tros de fang cilíndric i el deixa caure al mig del plat giratori. La gravetat el deforma per la base trencant la simetria inicial. Es mulla les mans, arrugades pel pas del temps, però encara àgils. Els dits, grans, envolten la peça quan aquesta comença a girar al ritme que marca el peu dret del vell. Moviments sincronitzats com l'engranatge d'un rellotge suís. La música de les politges i les corretges donen vida a l'argila que balla de la mà dels dits alhora que agafa forma en un moviment circular infinit i màgic.

Silenci i fang allà fora

RES

Res

Tot,
això creies
Res,
el que tens
Mans absolutament buides
i un somriure gèlid
Un cor desgastat
i la mirada perduda en la tristesa
Nostàlgia
Un passat sense vida
I el present en runes
Plor sense llàgrimes
No en queden
Només la pluja grisa
La porta tancada
en blanc i negre
i passes cansades,
cap enlloc
Et perds en la foscor
sense opció
Vols
No pots
I el dia s'apaga
a poc a poc
Tot s'apaga
i no et queda res,
Res

BONIC

Bonic

Mirava la carta assegut al llit d'aquella habitació d'hotel. L'aguantava amb les dues mans com si el seu contingut peses massa per a fer-ho amb una de sola.
Dilatava el temps, pensant que així podria canviar el que sabia inevitable, mentre la foscor entrava per la finestra i s'anava instal·lant arreu, conferint un aspecte fred i sinistre al moment.
Aquella carta, que ja no esperava però que havia anhelat temps enrere, era la llum que podria desvetllar tots els interrogants que s'havien acumulat en els calaixos d'una memòria afligida els últims mesos.
Agafà aire, omplint el pit de forma ostensible, retenint la por dins durant uns segons i, mentre l'expulsava lentament, obrí el sobre amb infinita delicadesa per no trencar el paper.
Dos fulls de color blau cel, com totes les cartes que havia rebut d'ell en un passat que de cop tornava a fer-se present. Dos fulls escrits a una cara amb la seva lletra. Aquella lletra que el fascinava. Fina, estirada, on les emes es confonien amb les enes i les us. Sempre havia pensat que definia la seva personalitat, misteriosa i un punt caòtica.
Un "Bonic, ..." encapçalava la carta.
Un "bonic" escrit en paper de color blau cel i la ene estirada. Un "bonic" que va sentir a cau d'orella, amb la dolçor d'una veu que el va emocionar com tantíssimes vegades havia fet.
El "bonic" que l'havia enamorat.
No va poder contenir les llàgrimes en llegir-ho. I mentre aquestes relliscaven lentament acariciant la seva pell, l'escalfor del seu alè seduïa un coll disposat i el record de tot allò el transportà lluny d'aquella habitació d'hotel solitària.
- Un altre dia, bonic. Avui no - Va dir amb un fil de veu, un somriure als llavis i els ulls tancats com si així pogués retenir el record.
Pausadament tornà a ficar la carta dins el sobre.
I, sense obrir els ulls, s'estirà allà, al llit, amb ell, esborrant un futur ja escrit que encara no entenia.
- Un altre dia...

CAÇADOR D'ESTRELLES - PART 2 -

En aquest punt sempre feia una pausa per donar emoció a la història. I, tot i que me l'havia explicat moltíssimes vegades, sempre esperava amb delit el desenllaç, quan Zeus, penedit per la mort d'Orió el va posar eternament al cel i ...

Caçador d'estrelles

Un final que es perd en el record perquè el que tinc present són els seus dits acaronant els meus cabells
Recordo també quan m'explicava que l'Estrella Polar, Polaris com li agradava dir a ell, sempre hi és. Guia de viatgers i navegants. I molt a prop d'ella l'Óssa Major i l'Óssa Menor. Llavors, els seus braços es convertien en els d'un gran ós que em protegien de la foscor i del fred. I, mentre m'abraçava, les seves paraules prenien forma d'animals, de guerrers, de deesses, històries amagades en la distància infinita. Per això m'agrada sortir les nits d'hivern a contemplar el cel perquè, encara ara, puc sentir l'escalfor de les seves abraçades.
Quan va morir l'àvia, vam sortir al jardí i em va preguntar si trobava el cel diferent aquella nit.
– Fixa't bé – a dir – Avui hi ha una estrella més, és l'estrella de l'àvia.
La vaig buscar fins que vaig trobar una que semblava brillar més que la resta. En assenyalar-la, em va somriure i va dir-me que així podria recordar-la per sempre més.
I, de tant en tant, un estel fugaç.
– Pensa un desig, Jan, però no li ho diguis a ningú – deia. I jo em moria de ganes de dir-li que allò que més desitjava era viure sempre aquells moments.
Ell ja no hi és però moltes nits sense lluna sortim al jardí la Lisa, la meva filla, i jo, ens estirem al jardí, aixequem el cap i busquem la seva estrella i llavors li dic:
– Lisa, veus aquelles tres estrelles? Si les uneixes formes el cinturó d'Orió.
I amb la Lisa al meu costat busquem Orió i l'explico la seva història, i resseguim l'Óssa Major i em converteixo en un gran ós que fa passar el fred amb l'escalfor de la seva abraçada, i cacem estels fugaços i torno a demanar el mateix desig.

CAÇADOR D'ESTRELLES - PART 1 -

Caçador d'estrelles

Em dic Jan i m'agrada la nit.
Bé, més que la nit el que m'agrada és mirar el cel les nits sense lluna.
M'agrada fer-ho perquè les estrelles em transporten temps enrere, quan era petit i m'estirava al jardí de casa al costat del meu pare, i ens passàvem les hores observant aquell munt de puntets brillants que omplien el cel fosc.
Ell em va ensenyar a saber llegir el cel, a identificar les estrelles, a reconèixer les constel·lacions. Però allò que a mi més m'agradava era quan m'explicava, amb tota la passió del món, les històries que s'amagaven al darrere de cadascuna d'elles. Les lluites entre déus i mortals, històries d'amor i de mort. Històries increïbles, fascinants! Jo, estirat al seu costat, em sentia el nen més feliç del món. No em calia res més.
- Veus aquelles tres estrelles? Si les uneixes formes el cinturó d'Orió.
Orió, la meva preferida, la constel·lació que més m'agradava. El caçador intrèpid que apareixia de cop quan, seguint les indicacions del meu pare, es formava per art de màgia només unint una per una les seves estrelles.
– El genoll esquerre d'Orió és Rigel. Fixa't, és una de les estrelles més brillants– deia.
I mentre l'assenyalava amb una mà amb l'altra em tocava el genoll i em feia pessigolles.
Encara avui, quan l'identifico, noto les pessigolles i se m'escapa un somriure.
Però de totes les estrelles que formava la constel·lació la millor era l'espatlla dreta del caçador: Be-tel-geu-se.
M'encanta dir lentament aquest nom. Be-tel-geu-se. No trobeu que és un nom preciós per a una estrella?
Be-tel-geu-se. Be-tel-geu-se...
– Saps que Orió era un caçador que volia ser el més gran de tots els caçadors?– M'explicava amb tot l'èmfasi del món perquè pogués imaginar el protagonista prenent vida d'aquells puntets llunyans - Però no era així: la més gran era Hera, la dona de Zeus. I Hera, per a no tenir rival, va enviar un escorpí per matar Orió.
En aquest punt sempre feia una pausa per donar emoció a la història. I, tot i que me l'havia explicat moltíssimes vegades, sempre esperava amb delit el desenllaç, quan Zeus, penedit per la mort d'Orió el va posar eternament al cel i ...

BON ANY, FILL

Bon any, fill

Reculls les engrunes. Les acompanyes fins al final de la taula i les deixes caure a la mà. Moviments lents, pausats.
Acabes de sopar aviat. Sopa de galets com mana la tradició familiar que diu que les festes de Nadal es passen en família.
Ho penses donant una ullada al menjador buit i la veu de la televisió de fons.
Així i tot, avui has anat a comprar pel sopar d'aquesta nit.
Era migdia i, malgrat que el sol feia estona que escalfava, el fred encara es deixava notar. Amb la bossa de tela plegada a la butxaca i el moneder amb els diners justos has sortit al carrer. El supermercat està just a cent metres però el teu ritme és lent i has trigat l'estona justa perquè l'escalfor del sol t'acaronés la cara i les mans.
Has agafat un carro sabent que no l'ompliries ni de bon tros. Un cartró de caldo, un paquet petit de galets, un sobre de pernil salat del barat, una ampolla de cava i un torró del tou perquè la dentadura ja no pot amb el dur. En passar per caixa has vist les neules d'oferta. Has mirat si en tenies prou i un somriure se t'ha dibuixat a la cara al veure que t'arribava. Has agafat una capsa.
El caixer t'ha desitjat bon any igual que passa els productes pel lector. Només ha faltat que sonés el "beep".
Treus el cava de la nevera i agafes dues copes.
Mires el rellotge i el telèfon. Abans de seure t'acostes a la finestra. Al matí la vista és espectacular, ara és fosc i només es poden veure les taques groguenques dels fanals del passeig.
Tornes a mirar el rellotge i, ara, la porta.
Esperes amb l'esperança que aquest any sí. Però la realitat no és com els anuncis.
Avui tampoc, penses resignada i obres l'ampolla. Vas a omplir l'altra copa i t'atures. 
- A la merda. La teva veu es barreja amb la de la presentadora del telenotícies i et sorprens en escoltar-la.
Omples la teva copa i te la beus d'un sol cop.
T'acostes a la porta i passes la clau. Abaixes la persiana de la finestra i apagues la tele.
Es fa silenci.
Amb la copa a una mà i l'ampolla a l'altra arrossegues els peus pel passadís en direcció al dormitori.
Quan donin les campanades ja estaràs dormint. 
- Bon any, fill. Dius amb un fil de veu.