Simplement emocionant.
És
un regal poder poder gaudir d'aquests moments. És un plaer poder
compartir paraules que emocionen. És un luxe fer-ho en un entorn tant
meravellós com el Far de Calella.
I fer-ho en homenatge a la Carmen, encara més!
Gràcies per fer-ho possible
 |
| Llueve en mis sueños |
Llueve en mis sueños
cuando el sol despierta
y se asoma con timidez
para buscarte
Llueve en mis sueños
día tras día
porque sé que no estás
y te espero
Llueve en mis sueños
palabras vacías
que ocupan mi presente
y también mi mañana
Llueve en mis sueños
cuando la luna se llena
pero su luz se diluye
al sentirme perdido
Llueve en mis
sueños
Te busco y te espero
Te llamo
Me pierdo
Ho tens tot, però et sents buit
i això et pesa
La gent et supera i vols estar sol
però la soledat t'espanta
Tanques els ulls per esborrar aquest neguit
 |
| Una mentida |
I tens ganes que tot s'acabi
però el temps no avança
Vius en una obra de teatre
on representes el protagonista
però has oblidat el paper
Vols deixar la funció
enganyar el temps
fugir de la soledat
Vols omplir aquest buit
però només ets un bufó
un farsant
Un perdedor
Comencem l'any amb una notícia que em fa molta il·lusió, i
és que ja es pot trobar Amalgamant paraules a les biblioteques de
Granollers @biblioteques_granollers , La Garriga @bibliolagarriga , Santa Eulàlia de Ronçana @bibliotecastaeulaliaron i Les Franqueses @bibliofranqueses
Esperem ampliar el número de biblioteques on poder-lo trobar.
Aquest 2022 promet.
I recordeu que si el voleu tenir per a vosaltres, el trobareu a la @paperidea_servei_integral de Canovelles, on us atendran fantàsticament; a la botiga online de @elpuntvolatse amb altres llibres super interessants; i a @la_llibre_teria_el_faristol de Calella, una meravella de llibreria.
Tots els beneficis de la venda es destinaran a les ONG @protectoradecaballosade i @alegria.sin.fronteras
 |
| Demonios |
Fuera sonríes.
Dentro, todo es gris.
Fuera, un
sol radiante brilla con toda su intensidad. Dentro, un cielo cubierto de
nubes oscuras y una lluvia de lágrimas que te llenan de tristeza.
Fuera, conversaciones agradables e interesantes, pero que se hacen eternas porque te agota mostrar lo que no eres. Dentro,
quieres irte, esfumarte, desaparecer y aumenta el deseo de estar solo,
en silencio, con tus miedos, tus demonios, tu oscuridad.
No estás
bien, lo sabes, pero al menos en soledad no tienes que fingir ni
ocultar nada. No hace falta que sonrías por fuera porque puedes mostrar
lo que hay dentro sin explicaciones.
Aunque la verdad es que tomar consciencia de la realidad duele y es aún peor.
Quieres
salir de este inmenso agujero y no sabes. Te ocultas en falsas sonrisas
y palabras vacías y te ahogas aún más, te hundes en un abismo que cada
vez es más oscuro y profundo.
Y tus demonios se hacen más grandes.
Y tienes miedo.
Espectatives
No pots més.
Sabies que acabaria passant tard o d'hora.
Les
mirades en creuar-vos pels passadissos van donar pas a intercanvi de
frases que no deien res, però que deixaven entreveure tot.
I les frases a converses que buscaven descobrir-vos l'un a l'altre.
Dues persones que es desitgen d'amagades, jugant al joc de la seducció.
I ara que la tens al teu davant, mirant-te amb aquests ulls que et fan perdre el nord, no pots més.
T'hi
acostes i els teus llavis envaeixen els seus. I sents la seva escalfor,
la seva olor, el seu gust. Tal com havies imaginat.
-Però què fas? Que t'has tornat boig?
I l'escalfor, l'olor, el gust dels seus llavis desapareixen de cop.
-Ho sento. Perdona. Jo... Pensava que...
I marxes. Sense mirar enrere.
Sabies que acabaria passant tard o d'hora, sí, però no imaginaves aquest final.
"El futur està per escriure". Així comença el llibre que tens entre mans. Una frase bonica, penses.
"Però, i el passat?" afegeixes al costat, amb el llapis que sempre tens a mà quan llegeixes.
Tanques el llibre i el deixes al damunt de la taula.
T'aixeques i t'hi acostes. El mires. Un somriure ple de tendresa se t'escapa sota el nas mentre el tapes amb la manta.
Avui
estava més cansat del que és habitual i s'ha quedat adormit de seguida.
Li ha costat arribar a la seva butaca i seure-hi. Els seus moviments
són cada cop més maldestres.
Com ha envellit en poc temps, penses mentre li arregles els cabells amb suavitat.
-El meu passat -dius en veu baixa per no despertar-lo.
Li fas un petó a la galta, suaument.
-El futur? Què t'importa a tu el futur. Queda massa lluny, oi, papa?
Sense fer soroll, seus al sofà, tornes a agafar el llibre i el llapis per subratllar allò que creguis interessant.
Et
fixes en la portada. La foto d'una posta de sol amb un cel vermell
indicant que el dia s'acaba. Et fa gràcia i somrius de nou.
"El futur està per escriure…" I segueixes llegint.
Correcció @claumo.mo
 |
| El futur està per escriure |
Sí, una realitat molt bonica!
Un recull de poemes i microrelats publicats en aquest blog i a l'Instagram que s'han convertit en un llibre preciós, fet amb molta sensibilitat gràcies a la feina de l'editorial El Punt Volat, la Clàudia Morató i jo mateix.
Si us ve de gust tenir-lo el podeu adquirir a la botiga online de l'editorial
O físicament a la llibreria papereria de Canovelles Paper Idea
Els beneficis de la venda del llibre aniran destinats a les ONG's Alegria sin Fronteras i Asociacion en Defensa de los Equidos ADE
 |
| Y llovió de pena |
Se hizo de noche en su interior y se heló su corazón o lo que quedaba de él.
Y perdió la sonrisa, la luz de su mirada, el amor de sus caricias y las ganas de todo, incluso de vivir.
Y
se sintió oxidado, gastado, obsoleto, encadenado a su pasado, hundido
en una espiral de desconcierto, en un laberinto del que no sabía salir.
Miró por la ventana y llovió de pena
Es desperta. És fosc i fa fred. Obre els ulls mandrosos.
Avui li costa. No vol sortir. Voldria quedar-se amagada, però està molt
plena.
Una pluja de cotó fluix li cobreix la cara, la que es veu, i dissimula la seva tristesa.
Espera
resignada el moment que pugui ocultar-se i fugir de tot i tothom. I
sentir-se nova. Encara que només sigui per un dia. O millor dit, per una
nit.
Lua
Moro
i ni la lluna em consola
Perspectiva (part 2)
Moro de pena, d'impotència
la culpa m'atrapa
m'ofega, m'atura
Moro
perquè ja no t'estimo igual
i no puc trair-me més
Ja no et sento
encara que hi siguis
I així no puc
Moro
Tota una vida a la merda, ets egoista
T'equivoques, no tens dret
i altres sentències cauen sobre mi
Com una llosa
I m'enfonso
Moro
I no vull
La teva vida feta miques, sí
Però, i la meva?
Moro
I no vull
Vull mirar endavant
Vull sentir-me
Caminar, respirar, equivocar-me
I que la lluna em consoli
Perspectiva (part 1)
Moro
i ni la lluna em consola
Moro de pena sense tu
no puc mirar endavant
No sé fer-ho
Sense tu no
No vull fer-ho
Sense tu no
Moro
Amb el cor trencat en mil bocins
Amb una vida (que creia feliç)
feta miques
sense sentit
Sense tu
Moro
Buit
a la deriva
Ofegat en un laberint de preguntes
intentant entendre per què
Buscant respostes que no trobo
Moro
Perquè et voldria amb mi
I no hi ets
Sentir el teu cos
encara que sigui un instant
Però no hi ets
Només un abisme infinit
Moro
I ni la lluna em consola
 |
| Lluna plena |
Plena
La lluna
dansa entre els núvols
que l'acaronen
dolçament
Un saxo sona
Les notes flueixen
Lentes
Es mouen
amb la brisa
Fem l'amor
Suau
I el vermell s'empodera
Passió desbordada
Petons
a flor de pell
Intensos
Laberint d'emocions
Cossos amarats
de suor
a ritme de jazz
I la lluna
Plena
s'oculta
però ens mira
d'amagades
Camines al ritme dels temps
Entre còdols que s'amunteguen als peus
L'olor del pas dels segles
et llegeix llegendes en malva clar
La tendresa que trobes arreu
i als ulls és turquesa pausada
L'aigua salada t'acarona la pell
amb una calma infinita
La força queda lluny
però el bullir de la sang
en veure't ...
Magenta sense censura.
 |
| Turquesa pausada |
Clepsidra
El silenci era gairebé absolut.
Únicament el so constant de les gotes d'aigua, que perdia l'aixeta del lavabo, el trencaven.
A cada segon, aquelles petites esferes, deformades per l'efecte de la gravetat, xocaven contra la superfície blanca i, com una antiga clepsidra, mesuraven el temps d'aquelles interminables nits.
Vas dir-te que l'havies d'arreglar, com ho havies fet cada nit en els últims dos anys sabent que l'endemà tot continuaria igual.
Aquelles gotes, el silenci trencat, el whisky i les pastilles per dormir havien estat la teva companyia en aquelles hores de soledat i insomni.
Tan sols quan la llum del dia començava a envair l'habitació i el soroll dels cotxes ocultaven el so del degoteig de l'aigua, només llavors, el cansament guanyava la batalla i aconseguies adormir-te.
Contigo me sentía seguro
Sin miedo
Y podía sonreír
Siempre
Contigo me comía el mundo
A tu lado
Y lloraba de alegría
Lagrimas dulces
Contigo todo era precioso
Todo
Y los problemas
se convertían en oportunidades
Y era cierto
Todo eso pasaba
contigo
Pero
te fuiste sin decir nada
¿Y ahora que?
Sin ti tengo miedo
Me ahogo
Y no hay sonrisas
Nunca.
Se acabaron
Sin ti el mundo me come
No puedo
Y también lloro
Pero lagrimas amargas
Sin ti todo es oscuro
Todo
Y no hay oportunidades
Ni las quiero
Entonces me pregunto
¿Por qué te fuiste?
O mejor
¿Por qué apareciste para dármelo todo
si un día me lo ibas a quitar?
.png)
