EL COL·LECIONISTA D'ÀNIMES - 4 -

El col·leccionista d'ànimes - 4 -

La primera llum del dia comença a treure el nas amb certa dificultat. Uns núvols carregats de pluja han decidit allargar la foscor de la nit i barren el pas als raigs que insisteixen a sortir.
Es coneix la carretera i, tot i que a aquestes hores no passaran motoristes que envaeixin el carril contrari per esgarrapar uns segons en una estúpida i inventada cursa contra ningú, condueix amb precaució.
El primer cos el troba aviat. És un conill de bosc. Les potes de darrere es veuen al límit de l'asfalt mentre la resta del cos queda entre els matolls. Aparca uns metres endavant i surt del cotxe. Agafa el maletí amb les eines i la llibreta on anota les observacions.
Quan arriba al costat de la bestiola morta una sensació estranya l'envaeix. No sap que és però hi ha alguna cosa que no va bé.
Aquest neguit l'acompanya quan comença a treballar. Moviments estudiats i precisos per prendre les dades que va apuntant a la llibreta. Una descripció acurada del que veu, sense obviar cap detall, per intentar esbrinar el que li ha passat just abans de perdre la vida.
El cop ha estat mortal però no instantani. Ha aconseguit arribar al voral, deixant una línia discontinua vermella, ara d'un color més oxidat, que confirma els minuts d'agonia de l'animal.
Està més fred del que seria habitual. Aquest fet accentua les seves sospites.
Agafa el pot de vidre amb l'etiqueta adhesiva i el retolador negre. Escriu la data, l'hora, el lloc de la recollida i el nom científic de l'animal. Res més. Amb això n'hi ha prou.
Li treu la tapa i la deixa al costat del cos. Amb la mà esquerra aguanta el pot mentre que amb la dreta mou l'animal amb delicadesa per recollir el seu botí.
Que no hi és.

EL COL·LECCIONISTA D'ÀNIMES -3-

El col·leccionista d'ànimes -3-

 Sempre ha pensat que som alguna cosa més que un cos. Alguna cosa més, sí.

Recorda la primera vegada que s'ho va plantejar. Era petit i estiuejava a casa dels avis, una masia al camp. I molt a prop d'allà, una bassa, la bassa de les granotes li deien, òbviament perquè n'hi havia moltes. La pluja de la tarda, intensa, havia omplert el camí de tolls. Un dels amfibis, esperonat per l'ambient saturat d'humitat, va decidir saber que hi havia més enllà del dipòsit de formigó ple d'aigua verdosa, algues i fulles mortes i va aventurar-se pel camí, saltant de toll en toll amb tan mala fortuna que el tot terreny de l'avi va esquinçar el seu futur lluny d'allà. Encara era viva quan la va trobar al camí però la forma en què estava disposada la petita figura, a banda d'aixafada i amb les vísceres a l'aire, feien presagiar un desenllaç poc optimista per l'animal. La boca oberta va ser el que va cridar la seva atenció. Semblava com si per aquell orifici s'estigués escapolint quelcom intangible, però tan important com el conjunt de músculs i ossos recoberts per aquella pell llefiscosa, ara coberta de fang i restes de sang.
I mentre la resta dels germans feien cara de fàstic, ell mirava captivat aquella boca, via d'escapament

d'allò que, més endavant, es convertiria en la seva obsessió.

EL COL·LECCIONISTA D'ÀNIMES -2-

Localitzar-los, generar un cens, classificar-los per espècies i situar en el mapa les zones on els troba. I així cada dia. Pot semblar una feina avorrida, monòtona, mecànica, simple però no podria tenir-ne una de millor. Ell no.

Al principi li va costar descobrir-los. Si eren petits, les irregularitats de l'asfalt i les herbes del marge feien molt difícil que, des del cotxe, els pogués veure, per això només en trobava de grans. Amb el temps va aprendre a fixar-se en detalls i va desenvolupar una mena d'intuïció que li permetia saber en quin lloc es trobava un cos, gran o petit, sense ni tan sols veure'l.

El col·leccionista d'ànimes -2-

Ara és tot un ritual. Atura el cotxe procurant que no destorbi el pas dels altres vehicles. Posa els intermitents i surt mirant a banda i banda per si algú el pogués envestir i acabés convertit en un número més de la seva llista. En la seva les persones no estan incloses, però. Elles formen part d'un altre cens. Algun cop s'ha pregunta qui serà el responsable de fer-ho i si farà el mateix que fa ell.

Es dirigeix on està l'animal, no aparca mai gaire a prop, no vol pertorbar l'espai on ha perdut la vida. Abans no ho tenia en compte però ara ho considera una mostra de respecte.

Fa una descripció breu a la seva llibreta de com és el cos i quin és l'estat en el qual es troba, pren les dades necessàries, mides i temperatura. El pes ho deixa pel final, un cop ha mogut l'animal, perquè si el mou, el seu tresor es dispersa, es difon en l'ambient molt ràpidament i desapareix.

EL COL·LECCIONISTA D'ÀNIMES -1-

El col·leccionista d'ànimes -1-

Sona el despertador. És d'hora. Surt de pressa del llit. No és d'aquelles persones que els costi aixecar-se o que els agradi fer el mandrós. Una dutxa amb aigua molt calenta. Li agrada la sensació al sortir moll i trobar-se el bany ple de vapor d'aigua. I no l'importa que al mirall no es vegi res, fa temps que ha deixat de mirar-se.
Un cafè carregat. La seva amargor l'activa. Se'l beu lentament. Li agrada assaborir el temps mentre se'l pren.
Surt de casa, però comprova abans que els llums del pis estiguin apagats i la porta de la nevera tancada. Sempre ho fa. S'aixeca el coll de l'abric per protegir-se del fred. El sol trigarà encara una estona a sortir i escalfar una mica l'ambient. Engega el cotxe i s'està un minut aturat sense fer res, mirant enlloc. No recorda qui li va dir que, escalfant el motor abans de començar a circular, sobretot a l'hivern, aquest no patiria tant i tindria menys avaries. Li va fer cas i s'ha convertit en un costum a qualsevol estació de l'any. Es posa en marxa.
Li agrada conduir per la ciutat a aquestes hores quan no hi ha pràcticament ningú i encara és fosc.
Pensa en el recorregut d'avui i es pregunta quants en trobarà. Somriu en imaginar la cara que fa la gent quan els explica quina feina fa, tot i que ja no li explica a gairebé ningú. El somriure es converteix en un gest ridícul.

BUIDA

Buida

Trobo a faltar els teus braços, refugi de tots els temors.
I les teves mans, escalfor dels ara llargs hiverns.

Trobo a faltar quan em creia perduda i em miraves i em salvaves.
I la teva veu eclipsant les meves inseguretats.

Trobo a faltar els cola-cao en despertar-me al matí acompanyats del teu somriure.
I les teves trampes jugant a cartes i aquell riure contagiós perquè no sabies dissimular.

Trobo a faltar les històries d'abans d'anar a dormir,
quan encara podia dormir perquè et sabia allà, amb mi.
I qui m'eixugui les llàgrimes, em consoli i em faci riure.

Trobo a faltar tantes coses des que no hi ets.

Perquè la vida se'm va quedar buida de tu.
Buida de tot sense tu.

Buida

Buida