BONIC

Bonic

Mirava la carta assegut al llit d'aquella habitació d'hotel. L'aguantava amb les dues mans com si el seu contingut peses massa per a fer-ho amb una de sola.
Dilatava el temps, pensant que així podria canviar el que sabia inevitable, mentre la foscor entrava per la finestra i s'anava instal·lant arreu, conferint un aspecte fred i sinistre al moment.
Aquella carta, que ja no esperava però que havia anhelat temps enrere, era la llum que podria desvetllar tots els interrogants que s'havien acumulat en els calaixos d'una memòria afligida els últims mesos.
Agafà aire, omplint el pit de forma ostensible, retenint la por dins durant uns segons i, mentre l'expulsava lentament, obrí el sobre amb infinita delicadesa per no trencar el paper.
Dos fulls de color blau cel, com totes les cartes que havia rebut d'ell en un passat que de cop tornava a fer-se present. Dos fulls escrits a una cara amb la seva lletra. Aquella lletra que el fascinava. Fina, estirada, on les emes es confonien amb les enes i les us. Sempre havia pensat que definia la seva personalitat, misteriosa i un punt caòtica.
Un "Bonic, ..." encapçalava la carta.
Un "bonic" escrit en paper de color blau cel i la ene estirada. Un "bonic" que va sentir a cau d'orella, amb la dolçor d'una veu que el va emocionar com tantíssimes vegades havia fet.
El "bonic" que l'havia enamorat.
No va poder contenir les llàgrimes en llegir-ho. I mentre aquestes relliscaven lentament acariciant la seva pell, l'escalfor del seu alè seduïa un coll disposat i el record de tot allò el transportà lluny d'aquella habitació d'hotel solitària.
- Un altre dia, bonic. Avui no - Va dir amb un fil de veu, un somriure als llavis i els ulls tancats com si així pogués retenir el record.
Pausadament tornà a ficar la carta dins el sobre.
I, sense obrir els ulls, s'estirà allà, al llit, amb ell, esborrant un futur ja escrit que encara no entenia.
- Un altre dia...

CAÇADOR D'ESTRELLES - PART 2 -

En aquest punt sempre feia una pausa per donar emoció a la història. I, tot i que me l'havia explicat moltíssimes vegades, sempre esperava amb delit el desenllaç, quan Zeus, penedit per la mort d'Orió el va posar eternament al cel i ...

Caçador d'estrelles

Un final que es perd en el record perquè el que tinc present són els seus dits acaronant els meus cabells
Recordo també quan m'explicava que l'Estrella Polar, Polaris com li agradava dir a ell, sempre hi és. Guia de viatgers i navegants. I molt a prop d'ella l'Óssa Major i l'Óssa Menor. Llavors, els seus braços es convertien en els d'un gran ós que em protegien de la foscor i del fred. I, mentre m'abraçava, les seves paraules prenien forma d'animals, de guerrers, de deesses, històries amagades en la distància infinita. Per això m'agrada sortir les nits d'hivern a contemplar el cel perquè, encara ara, puc sentir l'escalfor de les seves abraçades.
Quan va morir l'àvia, vam sortir al jardí i em va preguntar si trobava el cel diferent aquella nit.
– Fixa't bé – a dir – Avui hi ha una estrella més, és l'estrella de l'àvia.
La vaig buscar fins que vaig trobar una que semblava brillar més que la resta. En assenyalar-la, em va somriure i va dir-me que així podria recordar-la per sempre més.
I, de tant en tant, un estel fugaç.
– Pensa un desig, Jan, però no li ho diguis a ningú – deia. I jo em moria de ganes de dir-li que allò que més desitjava era viure sempre aquells moments.
Ell ja no hi és però moltes nits sense lluna sortim al jardí la Lisa, la meva filla, i jo, ens estirem al jardí, aixequem el cap i busquem la seva estrella i llavors li dic:
– Lisa, veus aquelles tres estrelles? Si les uneixes formes el cinturó d'Orió.
I amb la Lisa al meu costat busquem Orió i l'explico la seva història, i resseguim l'Óssa Major i em converteixo en un gran ós que fa passar el fred amb l'escalfor de la seva abraçada, i cacem estels fugaços i torno a demanar el mateix desig.

CAÇADOR D'ESTRELLES - PART 1 -

Caçador d'estrelles

Em dic Jan i m'agrada la nit.
Bé, més que la nit el que m'agrada és mirar el cel les nits sense lluna.
M'agrada fer-ho perquè les estrelles em transporten temps enrere, quan era petit i m'estirava al jardí de casa al costat del meu pare, i ens passàvem les hores observant aquell munt de puntets brillants que omplien el cel fosc.
Ell em va ensenyar a saber llegir el cel, a identificar les estrelles, a reconèixer les constel·lacions. Però allò que a mi més m'agradava era quan m'explicava, amb tota la passió del món, les històries que s'amagaven al darrere de cadascuna d'elles. Les lluites entre déus i mortals, històries d'amor i de mort. Històries increïbles, fascinants! Jo, estirat al seu costat, em sentia el nen més feliç del món. No em calia res més.
- Veus aquelles tres estrelles? Si les uneixes formes el cinturó d'Orió.
Orió, la meva preferida, la constel·lació que més m'agradava. El caçador intrèpid que apareixia de cop quan, seguint les indicacions del meu pare, es formava per art de màgia només unint una per una les seves estrelles.
– El genoll esquerre d'Orió és Rigel. Fixa't, és una de les estrelles més brillants– deia.
I mentre l'assenyalava amb una mà amb l'altra em tocava el genoll i em feia pessigolles.
Encara avui, quan l'identifico, noto les pessigolles i se m'escapa un somriure.
Però de totes les estrelles que formava la constel·lació la millor era l'espatlla dreta del caçador: Be-tel-geu-se.
M'encanta dir lentament aquest nom. Be-tel-geu-se. No trobeu que és un nom preciós per a una estrella?
Be-tel-geu-se. Be-tel-geu-se...
– Saps que Orió era un caçador que volia ser el més gran de tots els caçadors?– M'explicava amb tot l'èmfasi del món perquè pogués imaginar el protagonista prenent vida d'aquells puntets llunyans - Però no era així: la més gran era Hera, la dona de Zeus. I Hera, per a no tenir rival, va enviar un escorpí per matar Orió.
En aquest punt sempre feia una pausa per donar emoció a la història. I, tot i que me l'havia explicat moltíssimes vegades, sempre esperava amb delit el desenllaç, quan Zeus, penedit per la mort d'Orió el va posar eternament al cel i ...

BON ANY, FILL

Bon any, fill

Reculls les engrunes. Les acompanyes fins al final de la taula i les deixes caure a la mà. Moviments lents, pausats.
Acabes de sopar aviat. Sopa de galets com mana la tradició familiar que diu que les festes de Nadal es passen en família.
Ho penses donant una ullada al menjador buit i la veu de la televisió de fons.
Així i tot, avui has anat a comprar pel sopar d'aquesta nit.
Era migdia i, malgrat que el sol feia estona que escalfava, el fred encara es deixava notar. Amb la bossa de tela plegada a la butxaca i el moneder amb els diners justos has sortit al carrer. El supermercat està just a cent metres però el teu ritme és lent i has trigat l'estona justa perquè l'escalfor del sol t'acaronés la cara i les mans.
Has agafat un carro sabent que no l'ompliries ni de bon tros. Un cartró de caldo, un paquet petit de galets, un sobre de pernil salat del barat, una ampolla de cava i un torró del tou perquè la dentadura ja no pot amb el dur. En passar per caixa has vist les neules d'oferta. Has mirat si en tenies prou i un somriure se t'ha dibuixat a la cara al veure que t'arribava. Has agafat una capsa.
El caixer t'ha desitjat bon any igual que passa els productes pel lector. Només ha faltat que sonés el "beep".
Treus el cava de la nevera i agafes dues copes.
Mires el rellotge i el telèfon. Abans de seure t'acostes a la finestra. Al matí la vista és espectacular, ara és fosc i només es poden veure les taques groguenques dels fanals del passeig.
Tornes a mirar el rellotge i, ara, la porta.
Esperes amb l'esperança que aquest any sí. Però la realitat no és com els anuncis.
Avui tampoc, penses resignada i obres l'ampolla. Vas a omplir l'altra copa i t'atures. 
- A la merda. La teva veu es barreja amb la de la presentadora del telenotícies i et sorprens en escoltar-la.
Omples la teva copa i te la beus d'un sol cop.
T'acostes a la porta i passes la clau. Abaixes la persiana de la finestra i apagues la tele.
Es fa silenci.
Amb la copa a una mà i l'ampolla a l'altra arrossegues els peus pel passadís en direcció al dormitori.
Quan donin les campanades ja estaràs dormint. 
- Bon any, fill. Dius amb un fil de veu.

VERMELL SOBRE BLANC...I NEGRE

Sonen les notes. La sala fa silenci i la música omple l'ambient. Les seves mans llisquen damunt de les peces de marfil blanc i negre. Els dits les acaronen amb una delicadesa que s'impregna al so que emeten i que arriben com carícies a les oïdes dels presents. Alguns tanquen els ulls per captar amb tota plenitud aquell sentiment en clau de sol mentre el cap se'ls mou amb la cadència que dicta la melodia.
Un so atordidor esclata de forma inesperada.
I es fa silenci.
La incertesa ocupa el lloc que abans era propietat d'unes notes ara callades sobtadament.
El piano ha emmudit i el seu cos descansa inert en una posició més aviat grotesca al damunt del teclat. Gotes de vermell destaquen sobre l'ivori
Algú l'assenyala i crida. En un moment el caos s'apodera de tot. Més crits, corredisses i empentes aleatòries per fugir i no patir la mateixa sort.
La gent es mira amb desconfiança preguntant-se si el responsable es davant seu.

Vermell sobre blanc...i negre