MOMENTS DINS D'UNA AMPOLLA

Mirades complices i aproximacions furtives i llibres amb històries i pedres d'energia a la llum de la lluna.

Missatges a mitja nit, secrets que es despullen enmig de riures sincers i un petó de menta inesperat.

Projectes i una tela que es comença a teixir de colors sense voler.

Moments amb gust de formatge, somriures de vi blanc i l'escalfor sublim de dues pells que es desitgen.

Vidres trencats per accident, un mirador ple d'estrelles que fan sortir corrent i a tendresa d'una flor que olora per primera vegada.

Moments dins d'una ampolla

I una confiança que se segueix teixint poc a poc.

Petons que deixen empremta, sincers, tendres, suaus, intensos i dolços. Petons que no s'obliden, no. Petons prohibits i excitants.

Moments de passió incontrolable. Moments, moments i mil moments.

Por que arriba perquè no arriba i una infusió amarga curada amb abraçades eternes i llàgrimes salades d'infinita tendresa.

Un pedaç de tela que se segueix teixint sense parar.

Moments, moments i milions de moments i decepcions inesperades, paraules que no arriben, gestos que no hi són.

Ferides profundes dificils de tancar. Dolor massa injust que no es mereix.

I quan te n'adones la tela es trenca en mil pedaços...

I no pots fer més que recullir-los i intentar juntar-los. I veus que no pots, ja no. Massa tard.

Però tot i així els reculls un a un, amb cura immensa. Els fiques dolçament.en una ampolla.

Llegeixes els moments escrits i els revius.

Els meravellosos et fan somriure. Els dolorosos et fan plorar.

I sents com de dins teu hi són tots. I voldries dir moltes coses però ja no saps com.

Tanques l'ampolla i la deixes en un mar que no és un mar.

I esperes que un dia arribi a destí, si el capritxós destí vol.

BUSCANT REFUGI

Roques humides als teus peus escoltant impassibles el plor salat dels teus errors.

Un buit que se't clava com infinits ganivets esmolats. 

Buscant refugi

L'aigua agitada amb olor de tristesa s'escorre entre plecs com el temps que s'escola entre els dits sense poder-lo retenir.

Un temps que passa deixant empremta, erosionant la pell de fora,  erosionant l'ànima de dins.

Busques refugi en la soledat i l'escalfor del sol però no trobes consol enlloc.

I t'amagues i et tanques allà on et creus segur, buscant un coratge que no arriba. Ja no.

EL LLUM D'UN FAR

El llum d'un far

Va agafar la meva ma amb una naturalitat inesperada mentre el seu cos seguia els moviments acompassats del tren i va continuar amb els ulls tancats, com si aquella acció no hagués d'alterar res.
Que poc s'imaginava com n'havia d'alterat.
El contacte amb la mà, la calidesa de la pell van colpejar-me amb una força que em van desconcertar.
Quan de temps feia que ningú no m'agafava la mà? Qui va ser? Que significava aquest gest per part seva?
Mentre el meu jo més cerebral anava fent preguntes que s'acumulaven tot esperant respostes, l'altre, el més irracional, posava tots els sentits en el tacte amb la seva pell i desitjava que aquell deliciós instant no tingués límit.
I sense poder (ni voler) fer res per evitar-ho, vaig aferrar-me suaument a aquella mà com si fos el llum d'un far que estigués evitant que les roques d'aquella costa abrupta em fessin miques...

COS INERT

Cos inert

La sala era freda. La llum blanca, excessiva, es reflectia sobre les superfícies metàl·liques. I aquell silenci, dens, ho envoltava tot de manera que estar allà es feia talment insuportable.
Semblava com si la mort no volgués més companyia que la dels cossos estirats en aquell espai.
Ella era aliena a tot allò. Davant d'aquella taula allargada d'acer inoxidable el que menys importava era la temperatura, l'il·luminació o el silenci espectral.
En uns segons tot podia canviar completament.
Com en som de fràgils, va pensar. Creus que ho tens tot, que la teva vida és estable, sense incerteses, que el teu entorn és d'allò més sòlid i no t'imagines com pot ensorrar-se tot amb la facilitat d'un castell de cartes.
Allà al damunt hi havia el cos, tapat amb una manta de plàstic. Per protegir-lo de fred per si es constipa, va pensar i se li va escapar un somriure trencat, conscient que no era moment per l'humor.
Li havien demanat que l'identifiqués.
I si era ella?
El simple pensament va produir-li una punxada a l'estómac. Va notar com les cames li tremolaven i es va sentir sense forces per enfrontar-se a una situació així. Qui en pot tenir de forces en un lloc com aquest?
Una veu, que li va semblar llunyana, la va fer tornar dels seus pensaments i va entendre que, amb forces o no, havia arribat el moment.
Va assentir amb el cap mentre unes mans anònimes retiraven la manta del cos inert.

CEMENTIRI

Cementiri

A través de la finestra podia veure els morts, tots allà apilonats de forma ordenada, en els seus nínxols, un pàrquing macabre d'on ja no tornes a sortir.
Espereu-me que ja vinc, va pensar somrient i amb una tranquil·litat que podria sorprendre a qualsevol. Però feia temps que ho tenia decidit, ja havia pensat prou, valorat tot el que calia i tot era molt simple. Ell ho veia molt simple.
Volia morir. Millor dit, no volia viure. Així de senzill.
I no volia viure perquè no tenia cap motiu per fer-ho. Cap ni un. Ja havia viscut i fet tot el que volia. I res del que la gent acostuma a argumentar servia per fer-lo desistir, no tenia parella ni fills ni amics qui pogués afectar la seva absència.
I, sobretot, no tenia ganes. Llavors, per què allargar allò que no desitges? Per què continuar si no vols seguir?
Era molt fàcil d'entendre tot i que sabia que ningú no ho entendria. Però...qui ho havia d'entendre? Ningú. Ningú no el trobaria a faltar. Ningú no el ploraria. Ni tan sols ningú no estaria allà per intentar que es desdís dels seus propòsits.
Si, ho tenia clar.
Sortí al balcó d'aquell cinquè pis, es pujà a la barana i, amb el cementiri esperant la seva arribada allà al fons, tancà els ulls i es deixà caure.

NO SURT, NO ENCARA.

No surt, no encara

No surt, no encara.

I la foscor t'atrapa mentre l'esperes.
La música de les onades t'esquitxa al trencar,
o és el cant trist de sirenes imaginades?
Blanc efímer sobre negre infinit 
i unes llums minúscules es mouen lentament 
en un horitzó que ni tan sols intueixes.

No surt, no encara.

I el fred alenteix els segons i els fa eternitat. 
No importa. 
Obres l'aixeta i goteja pensaments segrestats. 
S'alliberen i omplen de tristesa el temps. 
I respires la fredor i et paralitza per dins, 
o és per fora que no et mous?
Consciència glaçada en plena nit
 que frena els estels i t'atura.

No surt, no encara.

Però segueixes esperant 
perquè confies que 
tard o d'hora et vingui a buscar.