 |
| Y llovió de pena |
Se hizo de noche en su interior y se heló su corazón o lo que quedaba de él.
Y perdió la sonrisa, la luz de su mirada, el amor de sus caricias y las ganas de todo, incluso de vivir.
Y
se sintió oxidado, gastado, obsoleto, encadenado a su pasado, hundido
en una espiral de desconcierto, en un laberinto del que no sabía salir.
Miró por la ventana y llovió de pena
Es desperta. És fosc i fa fred. Obre els ulls mandrosos.
Avui li costa. No vol sortir. Voldria quedar-se amagada, però està molt
plena.
Una pluja de cotó fluix li cobreix la cara, la que es veu, i dissimula la seva tristesa.
Espera
resignada el moment que pugui ocultar-se i fugir de tot i tothom. I
sentir-se nova. Encara que només sigui per un dia. O millor dit, per una
nit.
Lua
Moro
i ni la lluna em consola
Perspectiva (part 2)
Moro de pena, d'impotència
la culpa m'atrapa
m'ofega, m'atura
Moro
perquè ja no t'estimo igual
i no puc trair-me més
Ja no et sento
encara que hi siguis
I així no puc
Moro
Tota una vida a la merda, ets egoista
T'equivoques, no tens dret
i altres sentències cauen sobre mi
Com una llosa
I m'enfonso
Moro
I no vull
La teva vida feta miques, sí
Però, i la meva?
Moro
I no vull
Vull mirar endavant
Vull sentir-me
Caminar, respirar, equivocar-me
I que la lluna em consoli
Perspectiva (part 1)
Moro
i ni la lluna em consola
Moro de pena sense tu
no puc mirar endavant
No sé fer-ho
Sense tu no
No vull fer-ho
Sense tu no
Moro
Amb el cor trencat en mil bocins
Amb una vida (que creia feliç)
feta miques
sense sentit
Sense tu
Moro
Buit
a la deriva
Ofegat en un laberint de preguntes
intentant entendre per què
Buscant respostes que no trobo
Moro
Perquè et voldria amb mi
I no hi ets
Sentir el teu cos
encara que sigui un instant
Però no hi ets
Només un abisme infinit
Moro
I ni la lluna em consola
