QUIERO

Quiero

Quiero escribirte
pero me faltan palabras
y me sobran silencios

Quiero escribirte
pero no puedo
o mejor, no me atrevo

Quiero escribirte
pero el miedo me gana
y me cierro con llave

y busco motivos
y solo encuentro engaños

Quiero escribirte
para hablarte de mi
y ni siquiera sé quien soy

Quiero escribirte
para decirte que siento
y tampoco lo sé

tal vez es que no siento

Quiero escribirte
pero no sé que decir
y entro en un bucle sin salida

Quiero escribirte
aunque quizás ya no sea necesario
porque ya esté todo dicho

sin haberte dicho nada

ACORDS AMAGATS

Acords amagats

Acords amagats
El so d'un cor cansat
marca el ritme del diapasó.
Lent.
Una pila de paraules estranyes
s'acumulen entre passes,
aquelles que han deixat empremta
en els camins cremats
L'equipatge pesa
i una ànima necessitada de calma
suavitza l'angoixa en alcohol
amb aroma d'herbes
Una bossa blava,
espectadora anònima,
observa i espera silenciosa
S'obre, quan el dia s'esgota,
per omplir-se
de restes oblidades de records
a ritme d'uns acords amagats.

ESPERANDO LLOVER

Esperando llover

Se queda dormida esperando llover.
El observa su sueño desde su sueño. Tranquilamente.
- Atrévete a venir. - Le susurra al oído.
Ella se arropa en su cojín. La tranquilidad se resquebraja en su mundo. Frunce el ceño.
- Dame la mano. - Se ofrece.
Y ella se resiste a sabiendas que cederá a su deseo porqué los sueños son así de incontrolables.
Abre los ojos lentamente. Los árboles la acechan y muere de miedo.
Y tiene frío.
Se acurruca en si misma mientras él, en medio del camino, la mira. Insiste.
- Dame la mano y ven.
Se levanta sin dejar su cojín, pausadamente.
- ¿Qué quieres? - Le pregunta.
- Lo sabes de sobras. No tengas miedo. - Y le tiende la mano.
Pero sí que lo tiene. No puede no tenerlo. No puede evitarlo.
Como tampoco puede evitar acercarse, a pesar del miedo. Algo en él la atrae.
- Por favor. - Suplica - No me hagas nada.
Y cierra los ojos mientras él le coge la mano y un frio húmedo acaricia su piel.
Empieza a llover

SILENCI I FANG ALLÀ FORA

Silenci i fred allà fora.
Unes passes s'acosten, lentes. Els peus s'arrosseguen amb esforç. Les sabates, marcades pels anys, refreguen el terra interpretant una simfonia cansada.
S'aturen davant la porta i el silenci torna a fer seu l'espai. És de fusta, pintada fa molt de temps d'un color ara impossible i coberta de pols.
Amb moviments pausats i una lleu tremolor a les mans treu una clau de ferro oxidada i la fa encaixar en el forat del pany. La gira lentament i nota com el mecanisme cedeix. La porta s'obre amb una queixa gastada.
El clic sec de l'interruptor il·lumina la sala. Respira profundament, com si volgués retenir cadascun dels moments viscuts entre aquelles quatre parets, les piles de fang i els milers de creacions, algunes de les quals ordenades a les estanteries de fusta.
Seu en un tamboret davant del torn. Agafa un tros de fang cilíndric i el deixa caure al mig del plat giratori. La gravetat el deforma per la base trencant la simetria inicial. Es mulla les mans, arrugades pel pas del temps, però encara àgils. Els dits, grans, envolten la peça quan aquesta comença a girar al ritme que marca el peu dret del vell. Moviments sincronitzats com l'engranatge d'un rellotge suís. La música de les politges i les corretges donen vida a l'argila que balla de la mà dels dits alhora que agafa forma en un moviment circular infinit i màgic.

Silenci i fang allà fora

RES

Res

Tot,
això creies
Res,
el que tens
Mans absolutament buides
i un somriure gèlid
Un cor desgastat
i la mirada perduda en la tristesa
Nostàlgia
Un passat sense vida
I el present en runes
Plor sense llàgrimes
No en queden
Només la pluja grisa
La porta tancada
en blanc i negre
i passes cansades,
cap enlloc
Et perds en la foscor
sense opció
Vols
No pots
I el dia s'apaga
a poc a poc
Tot s'apaga
i no et queda res,
Res

BONIC

Bonic

Mirava la carta assegut al llit d'aquella habitació d'hotel. L'aguantava amb les dues mans com si el seu contingut peses massa per a fer-ho amb una de sola.
Dilatava el temps, pensant que així podria canviar el que sabia inevitable, mentre la foscor entrava per la finestra i s'anava instal·lant arreu, conferint un aspecte fred i sinistre al moment.
Aquella carta, que ja no esperava però que havia anhelat temps enrere, era la llum que podria desvetllar tots els interrogants que s'havien acumulat en els calaixos d'una memòria afligida els últims mesos.
Agafà aire, omplint el pit de forma ostensible, retenint la por dins durant uns segons i, mentre l'expulsava lentament, obrí el sobre amb infinita delicadesa per no trencar el paper.
Dos fulls de color blau cel, com totes les cartes que havia rebut d'ell en un passat que de cop tornava a fer-se present. Dos fulls escrits a una cara amb la seva lletra. Aquella lletra que el fascinava. Fina, estirada, on les emes es confonien amb les enes i les us. Sempre havia pensat que definia la seva personalitat, misteriosa i un punt caòtica.
Un "Bonic, ..." encapçalava la carta.
Un "bonic" escrit en paper de color blau cel i la ene estirada. Un "bonic" que va sentir a cau d'orella, amb la dolçor d'una veu que el va emocionar com tantíssimes vegades havia fet.
El "bonic" que l'havia enamorat.
No va poder contenir les llàgrimes en llegir-ho. I mentre aquestes relliscaven lentament acariciant la seva pell, l'escalfor del seu alè seduïa un coll disposat i el record de tot allò el transportà lluny d'aquella habitació d'hotel solitària.
- Un altre dia, bonic. Avui no - Va dir amb un fil de veu, un somriure als llavis i els ulls tancats com si així pogués retenir el record.
Pausadament tornà a ficar la carta dins el sobre.
I, sense obrir els ulls, s'estirà allà, al llit, amb ell, esborrant un futur ja escrit que encara no entenia.
- Un altre dia...